Un lloc al món

Seguir treballant pel país

2009-12-20T18:52:00.001Z

Arreu de Catalunya, més de 160 municipis han estat capaços de crear comissions organitzadores pel 13-D. Un fet sense precedents, que ens permet afirmar el següent: quelcom especial ha nascut en aquests pobles durant els darrers mesos. Un sentiment i unes sinèrgies molt positives, que han servit de gran profit, però que encara no han vist reconegut el dret a decidir.

Per això, l’objectiu de fons continua pendent d’assolir, i encara queda molta feina per fer. Així doncs, sembla que s’ha presentat una gran oportunitat per aprofitar aquesta empenta ciutadana i solidificar el moviment independentista i catalanista allí on encara no tenia cap representació concreta i constant.

Penso en el meu poble, però també pot servir l’exemple per molts d’altres de tot Catalunya. La idea és ben senzilla: el 13-D ha estat un èxit en molts sentits, i la gent que l’ha fet possible podria aprofitar aquest embrió per crear qualsevol mena d’associació, entitat o col·lectiu per seguir treballant pel país des de la base. Amb l’eficàcia, l’anonimat, i la veritable convicció democràtica i nacional que constitueixen la gran herència del 13-D. Seria una pena deixar-ho diluir.

Un país mai es queda quiet...

2009-12-03T14:50:00.001Z

... i Catalunya ja avança amb pas ferm cap a la indpendència.

Aquestes dades les ofereix una enquesta sobre la qual s'ha fet ressó el diari Avui.

Res més a dir. Cadascú que tregui les seves pròpies conclusions.

Divorci inevitable

2009-11-28T16:15:00.000Z

Déu ni do el rebombori que està creant aquest acudit de Lluís Capdevila, publicat a la contraportada d'El 9 Nou del divendres 27 de novembre. Tal i com informa el mateix diari, la "brunete" mediàtica ja ha respost fincant-se les mans al cap.

La veritat és que la violència de gènere és un tema amb el que no es pot fer broma, i la vinyeta de Capdevila no en fa gens, ans al contrari, s'inspira en una de les lacres més grans que té avui dia la nostra societat per construir una imatge molt precisa de la relació Catalunya-Espanya.

Els patrons són molt semblants, amb aquest amor-odi justificat pel matractador i que només fa que consumir a la víctima (qui, en certs moments de debilitat, fins i tot ho arriba a excusar). Felicitats per aquesta metàfora crua, però real. Com les realitats indefugibles davant les quals reclamem justícia: el divorci entre el "chulo madrileño" i la pubilla catalana és cada vegada més oportú, menys evitable; més necessari, menys llunyà.

"La dignitat de Catalunya"

2009-11-26T13:58:00.001Z

Amb tota la humiltat del món, des d'aquest petit bloc em vull unir a la iniciativa de l'editorial conjunt duta a terme pels principals diaris catalans. Com ja han fet altres blocs que comenten l'actualitat política a continuació reprodueixo el text íntegre d'un editorial que posa per davant de tot una reclamació indefugible: els catalans tenim una dignitat massa danyada que cal respectar, i per això cal prendre les decisions pertinents. Valentia i sentit d'estat, si us plau, responsables polítics de Catalunya!

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable."

13 D. Vota

2009-11-21T17:25:00.001Z

Falta un mes perquè prop de 130 municipis de tot Catalunya visquin un nou episodi d’una de les mobilitzacions populars més importants que ha viscut aquest país en els últims anys. La consulta popular sobre la independència de Catalunya que tindrà lloc el proper 13 de desembre té especial incidència a la comarca d’Osona, i per això la campanya a les nostres poblacions serà tan intensa que pot marcar un autèntic precedent.

Dit amb poques paraules, és l’hora de motivar a la gent perquè vagi a votar. Per la rellevància de la pregunta que es planteja, i també com a principi de regeneració democràtica d’un sistema que està corcat fins al moll de l’os. M’agradaria parlar primer, com a resposta als grans qüestionaments sobre la consulta que es fan des de certs sectors, sobre l’oportunitat i el sentit de la iniciativa. Després, m’agradaria posar especial èmfasi en el que suposa una consulta d’aquestes característiques com a exponent de democràcia participativa a partir de la iniciativa popular.

Per parlar de l’oportunitat de la consulta, la resposta és ben senzilla: qualsevol és un bon moment, ja que l’actualitat sempre està marcada per un ventall de problemàtiques molt diverses, i no es pot esperar a una mena de pau social i política absoluta per plantejar-nos en quin estat volem viure, i fins a quin punt els catalans volem exercir la nostra sobirania. Ara és el cas Millet, l’operació Pretòria i tantes altres coses que es poden esdevenir durant els mesos que se celebrin consultes, però tot això no té perquè posposar una iniciativa que ja fa temps que s’ha endegat. No tindria cap sentit deixar-la de banda a mig fer per cap altra cosa que pugui ocórrer al nostre voltant, com tampoc es posposen altres engranatges de la democràcia representativa en la que vivim a tenor de les circumstàncies de cada moment.

Pel que fa al sentit de la pregunta, és prou clar i tampoc cal donar-hi massa voltes. Han passat ja trenta anys des de la transició, la societat ha evolucionat però els principis constitucionals que regeixen l’estat espanyol (i en conseqüència Catalunya) han quedat del tot estancats, immutables. Especialment dramàtica és aquesta paràlisi respecte al model d’estat, i les desil•lusionants expectatives generades d’avançar cap a un estat federal (que van ser fonamentals per bastir el pacte de la transició que va segellar el difús estat de les autonomies en què vivim) han quedat en un no res. Ja no disposen de cap credibilitat. Catalunya no pot seguir esperant un canvi en la voluntat política espanyola per avançar en aquest sentit; és quelcom que ja podem constatar com a impossible. Aquesta realitat incontestable fa més que justificat el sentit de la consulta. Els catalans volem decidir el nostre futur com a poble, perquè fa temps que ho tenim pendent i perquè ja no acceptem més pròrrogues.

Dins d’aquest estancament polític general, que es concreta d’una manera realment doctrinal en el cas del model d’estat en què vivim, és també profundament dramàtic constatar que la democràcia i els seus mecanismes no avancen ni un sol mil·límetre amb el pas dels anys. En una societat on la població té una formació mitja molt per sobre de la que fa unes dècades, sembla obvi per a molts que aquesta democràcia representativa (la que ens permet votar cada quatre anys i poca cosa més) està quedant greument desfasada. No respon a les inquietuds de la gent, li genera desconfiança, distanciament, i la molt sovint mal interpretada desafecció de la que tant es parla. La gent està farta de la política quan té percepció que la seva paraula no serveix de res. Hem de caminar cap a un model de democràcia participativa on la gent percebi que té poder de decisió real. I la consulta popular del 13 de desembre també avança en aquest sentit. Tot i no ser vinculant (cal no oblidar això i tocar de peus a terra) l’experiència serà un autèntic precedent per la seva innegable vocació democràtica i pel seu convençut origen en la iniciativa del poble de Catalunya. Per tot això, ara és més que mai l’hora d’anar a les urnes.

Carretero divideix?

2009-04-29T17:39:00.005+01:00

D'ençà de l'article de Joan Carretero publicat a l'Avui, en el qual manifestava la necessitat d'una nova candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, s'han dit moltes coses i n'han passat algunes més. Finalment Carretero ha abandonat ERC, i sembla força probable que, si pot reunir els suports i els recursos necessaris, el doctor de Puigcerdà encapçalarà un nou partit català. Davant d'aquesta hipòtesi, els partits polítics que actualment existeixen ja s'han posat a fer càlculs sobre com podria afectar als seus resultats electorals el sorgiment d'una nova proposta prou potent com la que està germinant a l'entorn de Carretero.

Especialment preocupats semblen a ERC, ja que resulta lògic pensar que els seus resultats electorals serien els que registrerien una major pèrdua de vots en motiu de l'alternativa proposada per Carretero. En conseqüència, des de les files republicanes no és d'estranyar que s'acusi a Carretero de pretendre "dividir el vot independentista", debilitant-ne així la força i la seva capacitat d'influència. M'agradaria fer algunes reflexions al respecte:

Assegurar que el possible nou partit dividirà l'independentisme és donar per suposat que l'independentisme té un segell genui i insubstituible: el d'ERC. Senzillament no em sembla gens honrat defensar aquesta postura. Les ideologies no existeixen perquè algú se les apropiï en exclusivitat. Així doncs, quan existeixen diverses opcions que representen una mateixa idea, com es pot dir que una divideix, mentre que l'altra no ho fa? Perquè una ha de representar intrínsicament la unitat i la força, mentre que l'altra es condemna a la divisió i la debilitat? En aquest sentit, al meu parer tant dividiria (o uniria) un nou partit, com ERC, com la CUP si es presenta al Parlament, o bé aquest nou partit anomenat Força Catalunya (la cara visible del qual és Santiago Espot).

Quan es comparteix una mateixa idea, no ha d'haver-hi cap inconvenient per posar-se d'acord. Amb això vull dir que resulta ridícul desanimar-se per si els independentistes quedaran trossejats. Les diverses opcions correspondran amb els matisos que existeixen a la pròpia societat (en la proporció que hagin estat votades durant els comicis, que per això serveixen, per establir representativitats). A l'hora de fer pactes (per fer un nou govern, per tirar endavant lleis, o pel que sigui) no veig cap inconvenient més enllà de les ridícules confrontacions personalistes perquè aquells que defensen l'independència de Catalunya uneixin les seves forces sempre que faci falta.

En aquest sentit, ha estat la mateixa ERC que, amb el pacte tripartit, ha fet impossible la unió de l'eix independentista (0 si més no catalanista). Simplement ha preferit donar prioritat a l'eix dreta-esquerra, i això inevitablement li ha passat factura. Amb l'abandó de Carretero, sembla clar que finalment ERC ha decidit postular-se primer com un partit d'esquerres i, en segon lloc, com un partit independentista. Carretero lidera un projecte que vol posar per davant de tot l'independentisme, un debat que no ha creat Carretero sol sinó que ha estat el motiu de l'horrorosa esquisofrènia que ha patit ERC durant els últims temps.

En definitiva, ERC ha escollit també arraconar els que preferien lluitar pels objectius nacionals, ja que ha posat per davant els interessos d'esquerres. Totalment legítim, com també és legítim que els que volen prioritzar l'independentisme es busquin noves opcions. Això ens fa pensar, com hem dit, que el tret principal d'ERC vol ser, segons la seva direcció, el fet de ser d'esquerres. Res a dir. Ara bé, espero que no per això el PSC o ICV els acusin de "dividir el vot d'esquerres", debilitant-ne així la força. I si això passa, almenys espero que a ERC no els sorprengui.

De tota manera, les primeres pinzellades ideològiques que ha donat Carretero sobre el possible nou partit no coincideixen tant amb ERC, sinó que més aviat encaixen molt millor amb els sectors independentistes de CDC (independentistes i de centre-dreta). Artur Mas ho sap, i per això ja ha convidat Carretero ha entrar a la seva Casa Gran. Mentre Esquerra s'equivoca tornant-se cada vegada més sectària i llimant les diferències entre els seus fent-los fora, Mas ha optat fa temps per una estratègia de portes obertes que, precisament per la seva ambició, pot acabar o molt bé o en una gran catàstrofe. Sigui com sigui, penso que Carretero no s'hauria de deixar absorbir per CiU i hauria de tirar endavant el projecte d'un nou partit.

La possibilitat que Carretero crei un nou partit no ha de veure's com una raresa, sinó com un fet ben natural dins el funcionament d'un país democràtic. Recordem que a Catalunya la democràcia és relativament recent, i el panorama de partits amb representació al parlament no ha estat massa canviant. Potser a les properes eleccions es produiran més alteracions, ja que després de l'aparició de Ciutadans a la passada legislatura, sembla que per les properes eleccions es preparen diverses propostes (hem comentat els casos de Força Catalunya o de les CUP, per no oblidar la Plataforma per Catalunya ultradretana liderada per Josep Anglada). Sincerament, davant d'això (m'agradi més o menys cada projecte en concret) crec que les noves opcions enriqueixen. Si realment tenen raó de ser, les urnes les posaran al seu lloc. Si no és així, fracassaran. No hi veig més maldat. El que cal preguntar-nos és qui té por a noves opcions, i perquè.

Junqueras vs Tremosa?

2009-01-27T17:59:00.009Z

Els electors catalans ja coneixen les dues opcions nacionalistes/sobiranistes per les quals podran votar el proper mes de juny, en una nova convocatòria de comicis al Parlament Europeu. Primer es va conèixer la candidatura de l'economista Ramon Tremosa per CiU, i recentment l'historiador Oriol Junqueras ha estat presentat com el candidat d'ERC per Europa. Els partits de vocació nacional opten per perfils independents, amb la clara intenció de superar el desencís de la població envers la política amb l'entrada d'aire fresc que suposa la incorporació de personatges amb bona reputació professional i una treballada projecció mediàtica.

Tremosa i Junqueras estan rebent ja des dels primers dies un allau de suports, per un cantó, i una bon grapat de clatellades, per l'altra. Aquests símptomes no tenen perquè ser dolents a priori, si fem cas a aquella màxima que diu que "l'important és que parlin de tu, tan se val si bé o malament". La dita serà bona fins que una d'aquestes clatellades no ens en tombi algun dels dos (o tots dos), cosa que els que volem una Catalunya ben representada a Europa esperem que no passi. Dit això, alerta amb plantejar aquestes eleccions europees com un pols entre CiU i ERC, entre els seus respectius candidats-estrella-independents-estrenats-de-trinca. Potser recordant els resultats del 2004 trobarem diversos motius pels quals a Junqueras i Tremosa no els convé plantejar aquestes eleccions com una competició entre ells.

Per començar, les europees del 2004 van ser les eleccions amb més abstenció en la història electoral catalana: només van tenir un 39,80% de participació. Els socialistes van ser els més votats, pujant 8 punts i aconseguint el 42,85% dels vots. Per si amb això no n'hi havia prou, el Partit Popular va ser per primera vegada la segona força més votada a Catalunya(17,81%), superant per poquet a CiU, que va concórrer a les eleccions dins la coalició electoral Galeusca, i que va tenir el pitjor resultat electoral de la seva història (17,44%). Esquerra, dins la coalició l'Europa dels pobles, va aconseguir l'11,8% dels vots. Vosaltres mateixos us podeu entretenir a treure conclusions sobre eleccions passades amb la següent taula de resultats de les eleccions europees del 2004 i del 1999.

Candidatures		% Vot 2004	% Vot 1999
	Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)	42.85	34.64
	Partit Popular (PP)	17.81	16.90
	Convergència i Unió – Galeusca – Pobles d’Europa (CiU)	17.44	29.28
	Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)	11.8	6.06
	Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)	7.17	7.48
	altres	2.38	3.91
	en blanc	0.55	1.73
Font: Ministeri de l'Interior

Amb les dades a la mà, sembla evident que el què més convé a ERC i CiU és, aquesta vegada que semblen presentar dos candidats potents a Europa, unir forces per tal que una visió sobiranista sigui majoritària en la representació catalana al parlament europeu. Es tracta d'una bona oportunitat que aquests dos partits només poden dinamitar barallant-se entre ells mateixos enlloc de col·laborar. Com a mínim, cal que mirin de respectar-se i de no posar-se pals a les rodes mútuament. Com sempre, els "enemics" - sí és que n'hi ha d'haver- són els partits d'obediència espanyola (PSOE/PSC i PP), que en les darreres eleccions europees van acumular més del 60% dels vots.

Catalunya ha de demostrar en aquestes eleccions europees del 2009 dues coses: primera, que és europeísta, que creu en el projecte de la Unió Europea amb la perspectiva de poder-s'hi integrar algun dia com una nació més del vell continent. Aquest europeïsme s'ha de demostrar, lògicament, amb una participació alta i engrescadora, que deixi enrere el trist 40% del 2004. En segon lloc, l'electorat català ha de demostrar si la seva preferència electoral s'orienta cap a les opcions nacionalistes/sobiranistes que representen personalitats com Junqueras i Tremosa, dels quals cal esperar una carrera política seriosa, solvent i compromesa amb el país.

Alguns, jo mateix, teníem per aquestes europees una il·lusió: veure una candidatura potent des del sobiranisme català, a través d'una coalició electoral CDC+ERC amb el notari Alfons López Tena al capdavant. Tot i que aquesta fórmula hagués fet les delícies de molta gent, l'actual conjuntura política catalana l'ha fet des del primer moment inviable. Enlloc d'això, no obstant, ens hem trobat amb dues candidatures per separat, les de Junqueras i Tremosa, que han permès mantenir viva la il·lusió. Sembla que CiU i ERC han trobat el camí per encendre la flama europea de moltes persones, una flama que a Catalunya durant anys ha semblat estar més aviat apagada.

La bona gent

2008-12-06T10:29:00.003Z

Uns amics m'han comentat fa poc que les meves entrades al bloc potser haurien de ser més breus... Aprofitant que avui no tinc gaire temps, però que no em puc estar de recomanar una lectura, només vull fer un apunt molt breu.

Recomano a tothom que es llegeixi el llibre "La dictadura de la incompetència", de Xavier Roig. Interessant, tan si comparteixes les seves teories com si no. Especialment punyents les pàgines que van de la 141 a la 172, on fa una radiografia de quines són, segons ell, les grans debilitats de la nostra feble democràcia. En aquest capítol diu amb claredat el que tothom pensa, que al Parlament de Catalunya la majoria són personatges mediocres, i explica perquè es dediquen a la política unes determinades persones de perfil molt baix. Per entendre la profunditat de la seva crítica cal llegir-se com a mínim totes aquestes pàgines que assenyalava, no es pot resumir aquí en un paràgraf.

Acabo reproduint la cita que encapçala el llibre, de Martin Luther King:

"La nostra generació haurà de penedir-se no tant de les odioses paraules i accions de la gent dolenta com del clamorós silenci de la bona gent."

Punt d'inflexió

2008-11-29T11:02:00.006Z

El Tribunal Constitucional retallarà l'Estatut, o bé declarant-ne la inconstitucionalitat o la ineficiència de la gran majoria d'articles. Davant d'això, Catalunya prepara (o hauria d'estar preparant) la reacció més adequada. Personalment crec que la persona que amb més clarividència veu què significa la retallada de l'Estatut és Alfons López Tena. És summament il·lustratiu la lectura del seu llibre "Catalunya sota Espanya", que descriu molt bé l'esgotament del model d'estat espanyol basat en les autonomies -cafè per a tots-. La sentència del Constitucional significarà el punt d'inflexió que cal aprofitar per caminar amb fermesa cap a la independència de Catalunya. Una oportunitat d'emancipació nacional que alguns no desitgen, altres no s'atreveixen a assumir i la resta no sap defensar de la manera més adequada; en referència a això només cal veure els posicionaments que estan adoptant els diferents partits polítics catalans. Queda clar, doncs, que la resposta ha d'arribar directament del poble català.

La classe política catalana s'està movent amb peus de plom, però comença a marcar perfil. Montilla i Duran sembla clar que propugnaran una reacció moderada, sense voler remoure massa res més enllà de fer manifest un cert descontent. Una posició que no poden assumir formacions sobiranistes com CDC o ERC. Ara bé, no sembla possible que Mas i Puigcercós uneixin forces per a una reivindicació més potent (com ara un referèndum per veure si el poble català accepta l'Estatut esmicolat des de Madrid, primer per les corts espanyoles i després pel Constitucional). I és que Mas no para de demanar eleccions anticipades (per aconseguir ser president de la Generalitat) mentre Puigcercós nega la possibilitat d'avançar les eleccions (obligat a fer contents als sectors interns d'Esquerra que l'han recolzat perquè se senten còmodes amb el tripartit i no volen deixar perdre els milers de llocs de treball a l'administració que els ha suposat l'entrada al govern).

Amb aquests tristos condicionaments a partir de punts de vista partidistes, el país es queda sense cap front unitari potent per reivindicar que no vol conviure més amb aquesta Espanya que ens maltracta, ens escanya, ens enganya i ens insulta constantment. Cal recordar, com fa López Tena en el seu llibre, que el pacte constitucional es va acceptar des de Catalunya pel complicat moment que es vivia i que prioritzava l'assoliment d'un sistema democràtic. No obstant, la Constitució era prou ambigua com per deixar pendent de resoldre l'encaix de Catalunya dins l'estat espanyol. Amb els anys s'ha posat de manifest que des de Madrid no es vol buscar solució a aquesta convivència entre diverses nacions dins un mateix estat. El cafè per a tots, que era un pedaç provisional per veure com s'avançava cap a una fórmula més justa i igualitària amb Catalunya, el País Basc o Galícia, s'ha convertit en l'última oferta dels espanyols, que no estan disposats a anar més lluny i han utilitzat sistemàticament tots els instruments al seu abast per perpetrar un estat el més centralitzat possible. La retallada de l'Estatut és la constatació definitiva que els catalans necessitàvem per a despertar.

La paraula crisi, que ara està tan de moda, prové del grec i entre d'altres significats es pot traduir com a punt d'inflexió. Espanya, tot i que no ho diu, és conscient que no només s'està enfrontant en aquests moments a una crisi econòmica, sinó també a una crisi inclús més greu, de caire polític: la crisi del seu model d'estat degut a que no ha volgut satisfer les inquietuds de les nacions que el seu territori alberga. Es tracta, doncs, d'un punt d'inflexió que cal utilitzar perquè de tot plegat en resulti una Catalunya que deixi d'estar pendent del rebuig o de l'afecte de Madrid, de l'aprovació o la recriminació de Madrid, de la simpatia o l'arrogància de Madrid, de la complicitat o la traïdoria de Madrid, de la permissivitat o la intransigència de Madrid. Una Catalunya que liderada per entitats com Òmnium Cultural, Sobirania i Progrés, la PDD, així com tots els agents econòmics i socials que s'hi vulguin sumar, s'orienti cap a una estratègia decidida per dir prou a l'engany perpetu al que ens vol empresonar el projecte nacional espanyol. Una Catalunya, com deia Macià, que aconsegueixi ser "políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".

Facebook: perills i oportunitats

2008-11-18T17:03:00.004Z

Cada vegada és més interessant l'intens debat que es genera fins i tot de forma distesa, en el si d'un grup d'amics, i que divideix la societat entre detractors i defensors del Facebook. Més enllà de l'opció personal de fer-se un perfil de Facebook, tothom coneix amics que vibren amb aquesta xarxa social que últimament està creixent amb força a casa nostra, així com d'altres que són autèntics detractors del nou entorn virtual que està creant aquest portal i ens n'adverteixen de les maldats. Després d'haver mantingut algunes converses entorn aquesta qüestió, faig un recull dels meus pensaments sobretot encarats a respondre amb arguments sòlids la visió apocalíptica i negativa que alguns tenen del Facebook.

El fenomen "Gran Germà" no el crea internet, ni tampoc el Facebook. La sensació de vigilància i control que pot generar el fet de tenir penjades a internet algunes dades personals inquieta a moltes persones. En aquest sentit, la idea de Gran Germà d'Orwell és molt encertada per resumir la desconfiança que desprenen arguments com ara "ho saben tot de tu, i amb les teves dades en poden fer el què vulguin". Sense despreciar el valor que tenen les dades del Facebook per estudis comercials, per exemple, no crec que existeixi cap Gran Germà disposat a controlar les nostres vides a través de la informació de les xarxes socials. Al meu parer és, simplement, una idea propera a la paranoia que conecta prou bé amb el següent paràgraf.

Un clàssic: resistència al canvi. Ha passat amb totes les innovacions tecnològiques al llarg de la història, i seguirà passant pels segles dels segles, amén. No és dolenta la desconfiança inicial cap a tot allò nou, que ens desconcerta. Ara bé, cal reconèixer que el que en realitat ens desconcerta és el nostre propi desconeixement cap aquella nova realitat, i no la nova realitat en sí. Sense anar més lluny, l'aparició de la telefonia va provocar grans reticències en referència al control que algun "Gran Germà" pogués fer de les converses, descobrint tots els nostres secrets. Ara tothom s'explica la vida amb la gent de confiança a través del telèfon (sigui fix o sigui mòbil) i que jo sàpiga ningú interpreta l'ús d'aquesta tecnologia com un gran perill que cal refusar de totes totes. A mesura que passi el temps, la confiança amb les xarxes socials d'internet augmentarà.

Responsabilitat individual vs responsabilitat col·lectiva. Hi ha dos principis bàsics del Facebook: només veu el meu perfil la gent que he agregat, i jo penjo al Facebook els continguts sobre mí que jo mateix vull. Així doncs, en el cas que tenir un perfil al Facebook suposés alguns perills importants, estic segur que tenint en compte aquests dos principis els podem evitar. Amb això prioritzo la responsabilitat individual (que poca gent vol assumir mentre es dedica a tirar pilotes fora) per davant de la responsabilitat col·lectiva (que està molt de moda invocar com si no fos necessari que cadascú es cuidi de les seves coses). Només em veuràs el que t'ensenyi, i si t'ho ensenyo tot de ben segur que no t'estaràs de mirar.

Potenciem les oportunitats, minimitzem els perills. Alguns expliquen que si, per exemple, has matat algú i ho publiques al Facebook, segur que et venen a buscar. Si això es vol interpretar com un perill de les xarxes socials, deixeu que ho reinterpreti com una oportunitat: algú que ha matat una altra persona no pot ser que volti lliurement pel món. Si el Facebook ens ajuda a engarjolar-lo, millor que millor.

Un exemple molt més real el llegia fa uns dies a La Vanguardia, i em va sorprendre el punt de vista del diari sobre la qüestió. En un exemple per mostrar els grans perills del Facebook, La Vanguardia explicava que un pobre noi el van fer fora de la seva feina pel següent: un dia no havia anat a treballar dient al seu cap que estava malalt; durant aquell mateix matí, el mencionat treballador va escriure al Facebook que es trobava a casa recuperant-se de la ressaca. El seu cap ho va llegir (perquè el tenia agregat com a amic, cosa que el treballador evidentment ja sabia) i així es va arribar a l'acomiadament. La Vanguardia semblava posar-se de part del treballador, que havia estat víctima dels perills del Facebook. Jo crec que va ser víctima de la seva pròpia astúcia, i que l'existència del Facebook va permetre a l'empresari desfer-se d'un mal treballador. La veritat, ho trobo ben just. És un exemple ben clar de com traduir pretesos perills del Facebook en fabuloses oportunitats.

El model televisiu a Catalunya

2008-11-14T16:17:00.004Z

En motiu del Fòrum Espai Català de Premsa, l'altre dia vaig assistir a una xerrada de Jordi Mercader, mà dreta de Pasqual Maragall (quan era president) en temes de comunicació. Va ser una tarda per reflexionar entorn el model televisiu que tenim a Catalunya i, sobretot, el que volem i el que es pot o no es pot construir. Sigui quina sigui la fórmula, sens dubte crec que la primera prioritat ha de ser ampliar l'oferta televisiva en català a l'àmbit nacional, ja que actualment només es disposa dels canals de Televisió de Catalunya i la majoria de l'oferta (i per tant l'audiència) l'acaparen propostes en espanyol (des de la televisió pública estatal fins a múltiples operadors privats: Tele 5, Antena 3, La Sexta i Cuatro). El català, com a llengua, i Catalunya, com a país, necessiten més quota de pantalla.

El primer pas per aconseguir aquest objectiu és, al meu entendre, el sorgiment de projectes de televisions privades a Catalunya. No deixa de ser inquietant que al nostre país només hi hagi televisió pública pròpia, i que no disposem de cap proposta des del sector privat (més enllà de les que podem sintonitzar del país veí). L'intent més seriós per fer una televisió privada a Catalunya ha estat el 8tv, del grup Godó, que sembla que mai acabi d'arrencar el vol. Perquè no ha reeixit fins al moment el 8tv com a oferta televisiva competent i directament rival en audiències amb la resta de televisions privades que es veuen a Catalunya, i amb la mateixa tv3? Segons Mercader, és simple llei de mercat: a Catalunya no hi ha prou anunciants, som 7 milions i el mercat que creen audiències, anunciants i mitjans de comunicació no és suficient per alimentar res més que no sigui tv3. Això ens porta, inevitablement, a recordar el finançament de la nostra televisió pública.

Com es paga ara tv3? En part amb pressupostos públics, i en part a través de publicitat. És possible que la televisió pública es financiï només de fons de la Generalitat, deixant el mercat publicitari "lliure" per al creixement de projectes privats de televisió a Catalunya? En primer lloc, sembla difícil que aquesta idea fos acceptada per l'opinió pública, i més en aquests moments de crisi econòmica durant els quals la directriu és l'austeritat. Possiblement tampoc és possible establir un canon, com es fa en altres països, ja que no n'existeix ni la cultura ni la tradició com per ser una mesura acceptada. També caldria veure si el tros del pastís publicitari que quedaria lliure se'l podria menjar una televisió privada catalana o seria engolida per aquells operadors espanyols que ja estan en funcionament.

Per a Mercader la opció òptima és la contrària: tv3 ha de deixar de rebre fons públics i, per tal de no fer competència deslleial a les televisions privades, ha de finançar-se només amb publicitat. És una afirmació prou impactant, tenint en compte que si no hi ha més mercat publicitari per a televisions privades catalanes, no entenc com sí n'hi podria haver per finançar al 100% la televisió pública. Sincerament, penso que la forma actual no és dolenta, i segurament no cal canviar-la. Quan, fa uns anys, a Espanya només existia la televisió pública (tv1 i La 2) i dues privades (Tele 5 i Antena 3) potser Mercader hauria dit que el mercat publicitari espanyol ja no donava per més, perquè l'Uteca ja feia anualment la seva queixa sobre la competència deslleial que li feia la pública (reclamació que encara fa). No obstant, han aparegut Cuatro i La Sexta, que posen publicitat, que guanyen audiència dia a dia i que han demostrat que la cosa donava per a més. Crec sincerament que, en el nostre escenari, el català, les possibilitats no estan ni molt menys esgotades, i que és possible com a mínim un projecte privat de televisió, i amb el temps fins i tot dos.

La fortificació de mitjans en català i per a Catalunya no només és urgent a la televisió. Tot i que a la ràdio és on el panorama pinta millor, cal seguir treballant perquè siguin projectes com els de Catalunya Ràdio i RAC 1 els que liderin els baròmetres, i no cal perdre de vista que la Cadena Ser aconsegueix en territori català unes audiències no gens menyspreables. Segurament a la premsa, i sobretot a internet, també hi ha feina feta però terreny a guanyar: des d'una anhelada edició en català de La Vanguardia que està mig emparaulada però que mai arriba, fins al creixement en exemplars d'Avui i El Punt, així com la creació i consolidació de portals on-line en català que esdevinguin referents informatius de rigor i qualitat per a Catalunya.

Crisipèdia

2008-11-01T08:17:00.004Z

Estimats amics i amigues, em sembla que ha arribat el moment en què entre tots creem una nova eina de referència a internet que m'he permès la llicència de batejar com a "Crisipèdia". Enmig de la profunda crisi econòmica que estem vivint, hem assistit també a un fet lingüístic sense precedents: han sorgit desenes de noves expressions per descriure les penúries que ens castiguen i escuren les butxaques. Potser és hora que, amb la participació de tota la blogosfera, recopilem aquest lèxic de nova generació per tal de poder parlar en propietat durant les nostres converses de cafè sobre la crisi.

A continuació començo la llista d'expressions que vol agrupar aquesta Crisipèdia, sempre tenyides per un to d'humor i/o xavacanaria que ens permeti fer més suportables les apocalíptiques destrosses que està provocant per arreu la fallida del sector financer.

- hipotecotèrmia: Afecció corporal que, en veure com puja l'euribor i per tant els rebuts a pagar de la hipoteca es disparen, ens deixen glaçats de cap a peus i sense capacitat de reacció. Pot produir la paràlisi parcial o total de les ganes de viure.

- borsemi/borsèmia: Dit de la persona que s'absté de jugar a la borsa. Quan les coses van mal dades, sembla més segur amagar els calés sota una rajola del garatge.

- febre roja: Virus que transforma en vermell tot allò que toca. De moment, s'ha centrat en les accions de totes les empreses que estan a borsa, i també en els números dels comptes corrents de la majoria de famílies d'aquest planeta.

- plaga eroniana: Prové d'ERO, és a dir, expedient de regulació d'ocupació. Es tracta d'una plaga que afecta a un tant per cent molt elevat de les empreses, que sigui a causa de la crisi o no aprofiten per fotre al carrer un bon grapat de treballadors.

- feinitis aguda: Pandèmia fins fa quatre dies considerada molt negativa, però que s'ha estès ràpidament i amb èxit per tota la població. Consisteix en tenir moltes ganes de treballar i d'estar contents de tenir una feina, llevant-nos cada matí alegres per dirigir-nos cap al curru.

- tupervare: Sinònim d'àpat a fora de casa. A partir d'ara, s'ha acabat anar als restaurants, ens hem d'estrènyer el cinturó.

- coitus-finançamentus interruptus: Dit de la negociació del finançament autonòmic de Catalunya que queda condicionada per una crisi que, en aquest sentit, molts celebren. I és que per a Solbes una excusa tan bona per no permetre que els catalans ens quedem amb una major proporció dels nostres diners com "ara no podem, estem en temps de crisi" no cau cada dia del cel.

- Pressupostus fugit: Fenomen que es dóna quan un govern havia previst que continuaria en perpetuïtat el creixement econòmic i que, davant de la crisi, es troba amb les arques públiques més deficitàries dels últims anys. Per més informació, veure Castellsencalçolets.

- Castellsencalçotets: Nom amb el que es coneix un conseller d'economia català que disposa de molts pocs recursos econòmics per administrar i es troba al davant un govern amb moltes conselleries (i cap d'elles vol reduir la xifra de diners que vol rebre per dur a terme la seva activitat).

- perdre el crèdit: Expressió amb doble significat. Per una banda, la possibilitat que hem perdut de demanar un crèdit al banc, perquè cap entitat ens el concedirà. Per altra, fenomen segons el qual totes les caixes i bancs han perdut el crèdit davant de la població. Ja ningú se'ls creurà durant molt de temps.

- buit: Allò que s'ha creat dins les nostres butxaques. El no res, ni cinc.

- lligar els gossos amb llonganisses: el que no farem durant molt de temps...

A partir d'aquí, ara és el torn de tots vosaltres. Cliqueu a sobre de "comentaris" per fer les vostres aportacions a la Crisipèdia, per tal de fer-la créixer en la mateixa proporció que ha crescut la nostra indignació davant una crisi que ens està passant per sobre sense saber massa bé què és el que hem fet malament en la nostra humil economia domèstica.

0,00265 euros

2008-10-28T17:19:00.007Z

Això és el que ha costat a cada contribuent català el famós i polèmic "tunning" al cotxe del president del Parlament, Ernest Benach. Per una xifra irrissòria (9.276 euros dividit entre uns tres milions i mig de persones que paguen impostos a Catalunya, segons les últimes dades de l'Idescat sobre la població activa) a Catalunya ens hem deixat trepitjar de nou per una operació de desprestigi de les nostres institucions orquestrada des de Madrid. Benach ha estat el cap de turc més agafat pels pèls en l'eterna denúncia del malbaratament dels fons públics. I a Catalunya hem demostrat que no ens sabem defensar de les artificioses polèmiques malintencionades amb les que ens assetja contínuament la "brunete mediática española".

A Madrid saben el que és important, i a Catalunya no ho aprendrem mai. Es tracta d'una cosa tant senzilla com el que sovint alguns anomenen "tenir sentit d'estat", és a dir, aquells elements estructurals i comuns que ens fan ser un país, i per tant que tots els catalans hem de defensar si algú els ataca. Més enllà de quina sigui la nostra adscripció política o els nostres interessos partidistes, tots els catalans hauríem de saber que el Parlament, allà on estem tots representants, és una institució bàsica del nostre autogovern. I hauríem d'aprendre a respondre com es mereixen aquells que intenten desprestigiar-la amb acusacions mediocres i que no s'aguanten per enlloc.

La unitat d'Espanya i les seves institucions són sagrades a Madrid: PP, PSOE i tots els seus mitjans afins ho saben perfectament, i s'uneixen en la seva defensa sempre que els convé. Aquí, ens busquen les pessigolles amb un escàndol inexistent i aprofitem per mossegar-nos els uns als altres. En aquest sentit, han estat esperpèntics, decepcionants i fins i tot insultants els comportaments dels companys de partit de Benach (que confonen els estira i arronses dins d'ERC amb la fidelitat que deuen a les institucions catalanes) i sobretot el del conseller Joan Saura.

La reacció de Saura mereix una menció a part. Hem de recordar que es tracta d'un polític de molt baix perfil, que mai s'hauria imaginat ostentar tanta quota de poder com el que arriba a donar-li la tercera conselleria més important del govern català. Superat contínuament per les circumstàncies, en aquesta ocasió Saura s'ha posat al costat de l'Abc per denunciar que Benach no hauria de malgastar diners en temps de crisi. El líder ecosocialista potser ja no es recorda del seu ridícul informe sobre la felicitat, que ens va costar 17.400 euros. També és difícil d'oblidar que va fer decorar les dependències de les seus d'Interior (entre elles un edifici a Balmes-Diagonal, un altre a Sant Joan-Diputació i un despatx a plaça Sant Jaume) a partir dels preceptes del feng shui, gastant-se els diners amb l'estudi previ corresponent. Resulta tant patètic que un polític d'aquesta calanya recrimini una despesa menor a la segona autoritat del país, que no sé si posar-me a riure o a plorar de la llàstima. Només espero que en el futur Catalunya es pugui desempallegar de llastos tan pesats com aquest que encara arrosseguem, anomenat Joan Saura.

Sí, l'administració malgasta els diners de tots. Però què passa, que això ho hem descobert ara amb el cas del cotxe d'en Benach? O es tracta de fer pagar a un sol polític per un pecat que es comet diàriament, amb quantitats de diners molt més importants i per despeses molt menys necessàries? Només per posar un exemple que em sembla irrefutable, vull recordar a tothom que per l'any vinent la casa reial espanyola disposa d'una assignació directe del pressupost dotada amb 8,9 milions d'euros. Ni més, ni menys. Entre tots paguem velers a Mallorca, esquiades a Andorra, operacions a la Letícia i majordoms que han d'ensenyar al rei com s'engega una moto (per cert, només calia apretar un botó). A més, podriem enumerar una interminable llista d'embutxacades de diners públics que es perpetren davant la ignorància o la permissivitat de la immensa majoria.

La perillosa influència d'un diari amb menys de 20.000 lectors. El diari Abc, editat des de Madrid, ha estat el promotor d'aquesta opereta contra el president Benach, a la qual tots els altres mitjans s'han sumat amb una majestuosa ceguesa de criteri periodístic. Si un diari que a Catalunya el llegeixen 19.000 persones cada dia (segons el baròmetre de la Fundacc) pot muntar un escàndol d'aquestes magnituds per una qüestió tan intrascendent, alguna cosa no rutlla en aquesta funció que haurien de fer els mitjans de control dels poders públics. Per higiene democràtica està bé que els mitjans controlin com gasten els polítics els diners de tots. Ara bé, que una maniobra partidista, pura campanya de doble desprestigi (personal cap a un polític d'ERC com és Benach i a una institució tan bàsica per Catalunya com és el Parlament), hagi triomfat gràcies a la comparsa que li han propinat totes les ràdios, televisions i capçaleres de Catalunya demostra que no disposem d'un espai de comunicació català conscient de quins són els interessos a defensar i les prioritats del nostre país.

Avui toca parlar de l'Avui

2008-10-22T17:59:00.007+01:00

M'assabento amb estupor que el periodista Xavier Bosch ha dimitit com a director del diari "Avui". De seguida el meu cervell comença a relacionar aquesta notícia amb el panorama de la premsa catalana i la seva relació amb el poder polític. A banda de les valoracions sobre la dimissió sense previ avís de Bosch, que no deixa de sorprendre'm, cal fer bo aquell refrany castellà que diu "cuando el río suena, es que agua lleva". Alguna cosa es mou en aquesta capçalera, la que actualment exhibeix una línia editorial més catalanista. La seva continuitat, si més no pel que fa a discurs, penja d'un fil.

El diari Avui ha tingut una història prou turbulenta, un naixement peculiar i unes penúries econòmiques a les quals finalment es va sobreposar amb dificultats. Fruit d'això la seva propietat es reparteix ara entre el Grup Planeta (40%), el Grup Godó (40%), i la Generalitat (que a través de l'Institut Català de Finances en té el 20% restant). Tot i això, avui dia la seva manera d'explicar-nos la realitat prioritza Catalunya i la seva actualitat política, mostrant un especial interès en les diverses expressions del catalanisme ja sigui a través de les forces polítiques, les iniciatives cíviques o les expressions de la societat civil que el representen. El nostre país no es pot deixar perdre una premsa que ha estat capaç de conservar aquest enfoc i que ha vist una llum per al futur amb la seva edició on-line, una de les millors mostres de periodisme a internet que podem llegir en català.

No cal perdre de vista, tornant a analitzar qui són els propietaris del diari, que tant Planeta com Godó ja tenen els seus mitjans insignia, que representen els seus interessos i promocionen els partits polítics que els interessen. Planeta (amb el seu enfoc espanyolista) disposa de la televisió Antena 3, del diari La Razón i de l'emissora de ràdio Onda Cero, entre altres mitjans de comunicació. Per la seva banda, tothom sap que Godó és propietari del diari més influent del país, fidel als sectors menys sobiranistes de CiU: La Vanguardia. A la Generalitat li urgeix vendre's el seu 20%, i les mans on caigui aquest paquet d'accions poden determinar tard o d'hora el veritable futur de la publicació.

De totes maneres, des de la visió periodística són més que preocupants algunes informacions que parlen dels intents d'ERC i CiU per influenciar en la designació del futur director del diari Avui. Per una banda, l'aposta per CiU seria Salvador Cot, actual director d'edicions i responsable de l'edició digital de l'Avui. Per l'altra, ERC promou a Toni Cruanyes, actual director adjunt del diari. Sigui una d'aquestes dues opcions la que prosperi, o una altra de diferent, el que realment ha de preocupar-nos és que els criteris professionals del periodisme siguin el que en realitat dirigeixin la capçalera.

Cal apostar per un diari Avui que no perdi l'enfoc catalanista. De fet, cal tenir en compte que un gir en la línia editorial segurament li faria perdre molts lectors, luxe que no es pot permetre si tenim en compte que en l'edició paper tan sols ven prop de 30.000 exemplars diaris. Tinguem esperança, doncs, perquè no ens desaparegui el diari Avui tal i com l'hem entès fins ara, ja que si això passés el que podem anomenar "espai català de comunicació" rebria una patacada de les que no te'n refàs fàcilment. Dit curt i ras, si l'Avui canvia, qui ens explicarà què passa a Catalunya i al món amb la visió d'aquells que ens sentim estrictament catalans?

Que l'esmicolin!

2008-10-16T20:34:00.003+01:00

Catalunya es troba per enèsima vegada a la cruïlla. L'Estatut va ser la formula amb la que els catalans vam expressar quin projecte de país volem. Com sempre, però, ens convertim en mers espectadors del nostre propi destí, esperant que des d'Espanya decideixin si ens deixen complir o no els nostres anhels. Nosaltres sempre demanant permís per viure com ens agradaria. Des de Madrid, exercint el rol d'aquell que té una corretja i decideix quants centímetres la deixa solta... i agafats per la corda que ens estaca per l'alçada del coll, altra vegada ens trobem a la cruïlla que ens planteja si seguim addictes a una dependència que ens consumeix poc a poc, o decidim d'una vegada per totes viure en llibertat. Si és cert el que diuen que el Tribunal Constitucional vol retallar de l'Estatut el finançament i la llengua, potser això serà el que d'una vegada per totes ens faci optar per la llibertat.

Qui sap si, gràcies a una trinxada històrica del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, serà la mateixa Espanya que ens reté i ens coacciona la que ens obrirà la porta cap a l'única sortida digna. Altra cosa, però, serà que tinguem el valor de creuar-la. A vegades sembla que als catalans ens falti autoestima per poder-ho fer i que, de fet, no ens adonem que la porta sempre ha estat oberta. Més ben dit, nosaltres tenim la clau per obrir-la i fugir. Tant de bo el cop més fatal sobre la nostra carta magna ens faci reaccionar i ens faci desitjar la llibertat. A veure si per fi tirem endavant l'actitud decidida de voler ser realment lliures i la consumació dels fets que suposaria exercir la pròpia sobirania, coses que només depenen de nosaltres mateixos. La independència no es demana, es pren. El dret d'autodeterminació el tenen tots els pobles, no han d'esperar permís de ningú per poder exercir-lo. No sé a què estem esperant...

Seguim pendents d'una Espanya que, per més inri, està completament corcada i devorada pels seus fantasmes. Precisament qui exerceix justícia sobre l'Estatut de Catalunya és un Tribunal Constitucional escandalosament polititzat. La naturalesa d'un tribunal com aquest exigiria respectar escrupolosament la divisió de poders. Però en un lloc com el que ens tenen tancats la independència judicial és sols una utopia. A aquest Tribunal Constitucional la legitimitat li donem nosaltres, fent-li cas i esperant quina és la seva sentència. Sense nosaltres, per ell mateix és un tribunal profundament desprestigiat, buit. Potser sense proposar-nos-ho, a fi de comptes acabem sent una vegada i una altra la millor comparsa per aquells que fan sonar la música de la unitat d'Espanya. Però estic segur que aquesta comèdia no es pot eternitzar.

Crec sincerament que la majoria de catalans, s'hagin declarat fins ara independentistes o no, es neguen a seguir endavant sense el finançament que necessita el país per poder mantenir-se al nivell que li pertoca. Confio a ulls clucs que la llengua catalana no és negociable per a nosaltres, i si ens la prenen ens faran reaccionar. Segurament hi ha poques coses en les quals la majoria de catalans ens podem posar d'acord, però aquestes són finançament i llengua. Per això seria fantàstic que la tisoria maldestra del Tribunal Constitucional es convertís en el major promotor mai vist de la independència de Catalunya.

El capitalisme demana auxili... als Estats?

2008-10-16T19:20:00.003+01:00

Vivim submergits en una crisi econòmica de les que fan història. Tant és així, que fins i tot aquells que es resistien a reconèixer-la com a tal han acabat acceptant-ne l'existència i l'enorme magnitud (vegis Zapatero o Solbes, només per citar alguns exemples que ens són propers). Com tothom sap, es tracta d'una fallida essencialment financera, provocada en gran part per la facilitat de crèdit que han ofert les entitats nord-americanes explotant a la vegada productes de màxim risc com les ja famoses "hedge funds". Per pur efecte dominó, aquesta autèntica caiguda lliure dels mercats financers ja ha començat a afectar -i ho farà més profundament- als sectors productius, a la indústria, al consum de les famílies i a l'economia en general. Paral·lelament a tot això, aquesta crisi servirà per fer trontollar les bases conceptuals que fins als nostres dies havien legitimat el sistema capitalista com el millor dels sistemes econòmics, o si més no com aquell que s'havia imposat a la majoria d'indrets del planeta per la seva eficiència. El liberalisme pur sembla haver tocat sostre.

Durant la segona meitat del segle XX la Guerra Freda entre Estats Units i la URSS havia estat un autèntic pols planetari entre dues maneres d'entendre l'economia: el comunisme de Marx i el capitalisme promulgat per la nació de la bandera d'estrelles i barres. La principal diferència entre els dos models resideix, entre altres coses, en el paper que han de jugar els Estats en l'esfera econòmica. Mentre el comunisme/socialisme marxista vol que els poders públics en tinguin el control absolut per repartir la riquesa entre els ciutadans, el capitalisme aposta per la llei dels mercats (oferta i demanda), la propietat privada dels mitjans de producció i la nul·la intervenció pública per fer funcionar correctament l'economia. A les acaballes de segle sembla clar que, pel que fos, el capitalisme s'havia imposat com el sistema "guanyador", i els països de tot el planeta s'adherien a aplicar-lo amb més o menys rigorositat (no cal perdre de vista l'existència a molts països d'Europa d'un potent Estat del Benestar garantista i subministrador de serveis públics com l'educació o la sanitat).

Els últims 25 anys han estat, doncs, els del triomf i desenvolupament de les tesis més puristes del liberalisme econòmic. El capitalisme ha estat portat a l'extrem i sembla que d'aquests excessos ara en comencem a patir les conseqüències. Si analitzem aquest fet a través del prisma de l'evolució de les ideologies, està resultant especialment frustrant pels defensors a ultrança de la llibertat dels mercats haver d'acceptar que, ara, la solució als seus problemes passa per la intervenció dels Estats. Els governs de diversos països europeus han anunciat aquests dies unes aportacions de diners autènticament astronòmiques als mercats financers per tal d'evitar-ne la fallida total. El cas més paradigmàtic ha estat el dels Estats Units: el senat va aprovar un paquet de mesures per solucionar la crisi, que ha significat la major intervenció que un govern havia fet en el funcionament de l'economia durant la història d'aquest país. Ho va fer amb l'oposició del Partit Republicà (que paradoxalment està enfront del govern que promovia les mesures) dominat pels sectors més durs de la ideologia liberal que han refusat rotundament la intervenció governamental als mercats.

Els fets són els que escriuen la història, i sembla que aquests fets comencen a prendre la raó als que defensaven l'òptim funcionament del capitalisme en estat pur. Tal i com en el seu dia les teories comunistes absolutes s'havien pogut considerar pràcticament derrotades, la crisi actual posa en seriós dubte els fonaments ideològics d'un sistema econòmic que de ben segur caldrà replantejar a fons per poder continuar endavant. Què en resultarà, lògicament no ho podem saber. De totes maneres, tot sembla indicar que una simbiosi equilibrada entre el lliure funcionament del sector privat i la intervenció dels Estats en l'economia (no només de rescat, sinó també de control) configuraran el futur sistema del qual dependran les nostres butxaques.

Catalunya reclama el que és seu

2008-07-22T18:07:00.003+01:00

Avui no puc evitar mostrar-me satisfet per l'arribada d'una notícia que vull interpretar com a positiva: govern i CiU s'uneixen per reclamar un millor model de finançament per a Catalunya. L'esperança de tots els catalans està posada ara en que els nostres polítics exerceixin amb responsabilitat les seves obligacions, s'oblidin dels interessos partidaris i defensin amb una sola veu els interessos del país per aturar l'expoli al que ens sotmet l'estat espanyol. Aconseguiran Montilla, Mas, Puigcercós, Saura i companyia ser dignes de les tasques polítiques que el seu poble els va encomanar a les urnes? Siguem positius, mirem el futur amb esperança.

El debat sobre el model de finançament econòmic no podria arribar, al meu entendre, en un moment més adequat. Immersos en les primeres fuetejades d'una crisi econòmica que pot desembocar fins i tot en recessió, ara ja queden pocs marges per a la solidaritat. Sobretot per aquella solidaritat malentesa que ha deixat Catalunya desproveïda dels seus propis recursos. En aquest context macroeconòmic, doncs, és l'hora de posar els punts sobre les is: a Catalunya no li sobra res per ser solidària, i reclama un finançament just d'acord amb el que s'ha posat de relleu amb la publicació de les balances fiscals.

Precisament aquest fet, que el ministre Solbes i per tant l'estat espanyol hagin reconegut oficialment l'expoli al que està sotmesa Catalunya (ho han fet a través de la publicació de les balances fiscals), em recorda la dura que poden tenir la cara els espanyols. Tot i la clarividència de les xifres, des de Madrid es resisteixen a que les balances fiscals condicionin la negociació del finançament. No contents amb això, se salten a la torera tots els criteris de càlcul que estableix l'Estatut de Catalunya a tal efecte. Aquests dos aspectes ens deixen clar que, més que mai, l'estorb del progrés de Catalunya i de l'autogestió dels propis recursos és Espanya: PSOE, PP, Fernando Sabater, Rosa Díez o Manolo el del Bombo, però sempre Espanya.

Per això m'alegra donar voluntàriament un vot de confiança a la classe política catalana, que s'ha mostrat predisposada a unir-se per reclamar el que pertany a Catalunya. Encara queda esperança no només per al nostre país, sinó per a la política en majúscules, per demostrar que els nostres representants existeixen per defensar-nos i per fer que la nostra vida pugui ser cada dia millor. En aquest sentit, les espectatives creades en els polítics catalans respecte a la seva habilitat negociadora i a la fermesa en la unió contra els abusos espanyols prenen avui tota la seva força. Per acabar cridant victòria cal estar segurs que, en contra del que ha passat altres vegades, aquells en els que confiem tots els catalans no ens acabaran decepcionant.

Si Catalunya reclama el que és seu amb unitat i amb la força d'uns criteris inqüestionables, un bon sistema de finançament hauria d'estar garantit. De no ser així, els riscos que correria l'estat espanyol fent un nou despreci a la unitat catalana en reclamació dels seus drets obriria les portes ja no només a la discussió d'un model de finançament, sinó al qüestionament d'un model d'estat que es proclamaria profundament incapacitat per englobar Catalunya amb normalitat democràtica, sinó només a través de l'imposició (fet que per a molts ja fa temps que ha quedat demostrat). Així doncs, fins i tot les conseqüències a priori més negatives de l'actual debat sobre el sistema de finançament podrien acabar sent d'allò més interessants. Tot passa, però, perquè la unitat dels catalans i els seus representants polítics no es trenqui ara, no s'esquerdi encara ni es matisi demà.

Telemadrid torna a la càrrega

2008-07-16T19:05:00.005+01:00

La televisió autonòmica madrilenya ha tornat a carregar amb força contra el català. L'excusa, un advertiment fet per la Mesa del Turismo segons el qual les llengües autonòmiques estan posant en perill el turisme, un dels sectors més importants de "nuestra economia". Sembla increïble que en qualsevol mitjà de comunicació es puguin emetre disbarats com aquest. Si teniu prou paciència i humor, cliqueu un fragment del reportatge de Telemadrid.

Quin esforç hem de fer a Catalunya per fer entendre les nostres peculiaritats a Madrid? Amb exemples com aquest reportatge es veu prou que les tenen ben clares, i que l'únic que desitjarien és poder liquidar-les. Al més pur estil d'una dictadura totalitària, i és que ja ho diuen que tot torna.

Més enllà de valoracions polítiques, o de l'atac injustificat que significa un reportatge així cap a la llengua catalana, vull afegir també alguns comentaris des de la perspectiva purament periodística. Aquest reportatge és un atemptat contra els principis bàsics de l'honestedat, el rigor i totes les obligacions professionals que comporta el deure a informar amb qualitat i segons uns mínims principis deontològics, premises a les quals s'ha de deure un periodista quan està dins un programa de gènere informatiu, com és el cas.

Tot plegat s'obia. En lloc d'informar, s'opta per contaminar, mentir i destruir. Això des de Catalunya es veu molt clar, però compte amb reportatges com aquest. No és bo que els tolerem amb actituds com ara: "com que diuen tants disbarats, val més deixar-los estar, perquè la seva mala llet és tan evident que ningú se'ls creu". Consolacions com aquesta ni ens porten enlloc ni són encertades. Ja que la perillositat d'aquestes informacions contaminants i mal intencionades és que, tot i no ser veraces, poden semblar verosímils per alguns espectadors.

Està clar que si vius a Madrid i no has trepitjat mai Catalunya et pots creure qualsevol cosa que et digui la teva televisió autonòmica. Des de la més pura ignorància, aquest perfil de telespectador només necessita una mica de voluntat i de fidelització amb el mitjà de comunicació per empassar-se els disbarats més sublims. D'aquesta manera, a molts madrilenys no només els és fàcil donar aquesta informació de Telemadrid com a bona, sinó que d'aquesta manera cultiven una mica més, dia a dia, el seu profund odi cap a Catalunya.

Per agreujar-ho cal lamentar una vegada més que no existeixi a l'estat espanyol una autoritat independent de l'audiovisual, que pogués intervenir en casos tan flagrants com aquest. És un tipus d'organisme que si existeix a Catalunya (és el CAC) i que ha permés que TV3 i el Canal 33 siguin emissores televisives de força qualitat i rigor, sobretot comparant-ho amb el nivell que impera a les espanyes.

No es tracta de tornar a la censura, tot contingut ha de poder ser difós. Ara bé, si es corromp la professió periodística a aquests nivells ha d'existir algun mecanisme de control per esmenar les difamacions, a partir per exemple de disculpes públiques i rectificacions que haguéssin de correspondre's amb peces informatives de la mateixa durada que va tenir la peça manipuladora, per tal d'explicar-ne així amb el nou reportatge les mentides i els errors. Cert és que també ens queda la justícia ordinària, però amb la lentitud que opera es fa imprescindible algun mecanisme que permeti actuar amb molta més agilitat.

Així doncs, mentre les autoritats independents de l'audiovisual no es "posin de moda" de l'Ebre cap enllà, tot sembla indicar que els catalans haurem d'aguantar ara sí ara també insults i escopinades a la cara com la que significa aquest nou reportatge de Telemadrid. Una cadena de televisió que, recordem, ja ens va obsequiar amb un altre regalet per l'estil que també atacava el català i que portava per títol "Ciudadanos de segunda". Precisament això, ciutadans de segona, considero que ho són aquells que estem condemnats a rebre les embestides de mitjans de comunicació que no respecten cap principi deontològic del periodisme i que malden tan com poden arrosegats per la indesitjable manipulació política. Que el comandament a distància ens agafi confessats...

TV3, passa't de les quatre a les dues rodes

2008-07-08T18:33:00.004+01:00

Fa uns dies vaig topar-me fent zapping amb la retransmissió de la Fòrmula 1 per TV3. Em vaig adonar, com ja deu haver fet molta gent, que no s'acaba d'explicar per quin motiu la televisió pública de Catalunya es gasta autèntiques barbaritats per aconseguir els drets de la F1. Per fer el seguiment d'un asturià que ni tan sols opta al títol aquesta temporada? No nego que hi hagi molts seguidors d'Alonso a Catalunya, però en tot cas per això tenen Tele 5. Mentrestant, catalans com Pedrosa, Elías o els germans Espargaró són completament ignorats per TV3, tal i com ho han estat diverses trajectòries prou exitoses de pilots catalans al Campionat del Món de Motociclisme. Per això avui proposo a TV3 que, quan sigui el moment, es passi de les quatre a les dues rodes.

No es tracta d'una preferència per les motos envers els monoplaces, però és que em grinyola més que mai veure com TV3 segueix la F1, sobretot si ho comparo amb com la televisió catalana ignora el símil d'aquesta competició en la disciplina de les dues rodes, és a dir, el Campionat del Món de Motociclisme, i especialment la seva categoria reina (Moto GP). Em resulta molt difícil d'entendre perquè TV3 no segueix pràcticament ni als informatius la competició motocilcista de velocitat, i en cap cas (ni a l'època gloriosa d'Àlex Crivillé) ha comprat els drets d'emissió de les curses. Sobretot tenint en compte que aquesta temporada, per exemple, un català com Dani Pedrosa i un valencià com Jorge Lorenzo estan entre els favorits per aconseguir ser el Campió del Món. A part d'això, hi ha d'altres pilots catalans tan a Moto GP com a la resta de cilindrades.

Anem per pams. Perquè la F1? Dóna més audiència? No crec que TV3, i dir això em dol força, estigui en condicions de competir amb Tele 5 i el seu fervor "alonsista", que és el que busquen la majoria d'espectadors de la Fórmula 1. A més, resulta força pesat haver de defensar una vegada més, ja a aquestes alçades de la pel·lícula, que la programació de la televisió pública de Catalunya no hauria de regir-se només per la set d'audiències. Les televisions persegueixen audiències per aconseguir publicitat, i així fer diners. Si TV3 és pública, el seu objectiu no són la publicitat, ni els diners, per tant tampoc les audiències. Els objectius de la televisió pública catalana han de ser la bona informació i l'entreteniment dels telespectadors considerant quins són els continguts de més interès per als catalans, aquells que més els afecten i amb els que més es poden sentir identificats. Per lògica, un català es pot sentir més identificat amb un català, Pedrosa, que pot ser Campió del Món de Motociclisme, que amb un asturià, Alonso, que segurament no acabarà entre els cinc primers de la F1.

D'altra banda, tampoc crec que la Moto GP fos per a TV3 un daltabaix en les seves audiències, ni molt menys. De la mateixa manera, tampoc estaria de més que a través de TV3 es catalanitzés la imatge de Pedrosa i de la resta de pilots catalans de les dues rodes. I és que la tasca duta a terme per Televisió Espanyola per inclucar-nos a tots que aquests són pilots espanyols no deixa d'indignar-me. Sobretot perquè, curiosament, quan Pedrosa guanya és "el piloto español", però quan cau o fa una cursa dolenta passa a ser "el piloto catalán"... A més, veig a TV3 amb millors condicions de competir amb TV1 en l'emissió de Moto GP que no amb Tele 5 en la F1. Sobretot si, per exemple, es plantegés de manera intel·ligent i s'aconseguís que Àlex Crivillé es passés a la televisió catalana per fer les seves tasques de comentarista.

Sóc conscient que no és el més important del món si TV3 fa la F1 o les motos. Ara bé, posats a triar, diferents factors fan que sembli molt més lògic que la televisió catalana optés per les dues i no per les quatre rodes. Al cap i a la fi, Alonso no crec que dediqués mai una victòria a Catalunya, ja que com és lògic es deu a Astúries i als nombrosos aficionats que allí hi té. Potser, no obstant, Pedrosa dedicaria un títol mundial als catalans si sapigués que les càmeres de tv3 l'estan enfocant i transmeten les seves gestes en rigurós directe per a tota Catalunya.

L'adéu d'Antoni Bassas: arrenquen "la crosta" a tires

2008-06-30T17:44:00.002+01:00

Els socialistes catalans s'estan sortint amb la seva i, després d'apartar Mònica Terribas de la pantalla (a canvi de fer-la directora de TV3) ara ha arribat el torn d'Antoni Bassas. El líder de la ràdio catalana no continuarà al davant d'El Matí de Catalunya Ràdio per "diferències insalvables" amb la direcció de l'emissora sobre el format del programa. El PSC està arrencant "la crosta nacionalista" dels mitjans públics catalans. L'està arrencant a tires llargues i gruixudes, fent la feina amb rapidesa i sense complexos. Potser ha arribat l'hora que els professionals de la comunicació es plantin, i no permetin més ingerències polítiques d'aquesta magnitud en la professió periodística.

L'espai comunicatiu català s'està esquerdant. L'adéu d'Antoni Bassas s'ha de llegir des de dos punts de vista a través dels quals veiem que s'estan consumant pèrdues que seran difícils de recuperar. En primer lloc, es perd una veu que explicava la realitat als catalans i per als catalans, amb tot el que això suposa. En segon lloc, es diu adéu a una manera de fer periodisme rigurosa, professional, incontestable... pròpia de la ràdio nacional de Catalunya. Després de 14 anys de lideratge i de feina ben feta, sembla que el comiat de Bassas mereixeria algunes explicacions més de les que s'han donat fins ara.

A l'espera de conèixer qui serà el substitut de Bassas a la franja matinal de Catalunya Ràdio, sembla clar que les paraules del diputat de trinxera socialista Joan Ferran sobre que calia desfer-se de "la crosta nacionalista" dels mitjans de la CCMA eren premonitòries. El govern català (amb ERC inclosa) es desfà del periodista, sense admetre-ho, perquè té una visió massa catalanista i desgrana l'actualitat des d'aquesta perspectiva. Això resulta el motiu de la fulminació de Bassas, però els efectes colaterals tenen uns costos que haurien de ser inadmisibles per al periodisme català.

Com pot ser que per motius estrictament polítics es faci fora a un treballador que està fent la seva feina de manera impecable? Com es poden desmerèixer 14 anys d'excel·lent exercici d'una professió amb una tallada de cap freda, calculada i cruel? Quan tardarà la societat catalana, i el sector del periodisme i la comunicació a Catalunya en particular, a reaccionar davant d'una situació que es podria catalogar d'acomiadament improcedent, censura o simplement vulneració de la llibertat d'informació i expressió?

Algun dia, segurament d'aquí uns anys, Antoni Bassas podrà explicar calmadament quines van ser les últimes converses amb Oleguer Sarsanedes durant la negocació de la seva marxa de Catalunya Ràdio. Aquell dia serà quan, amb la serenor i la imparcialitat que dóna el temps, ens posarem les mans al cap i ens farem creus de com es va permetre que el nacionalisme espanyol més ranci tirés endavant un atac contra Catalunya d'aquesta envergadura, propi de l'etapa més crua d'aquell franquisme que es proposava acabar amb la nació catalana.

La Vanguardia, si us plau, parla'm en català!

2008-06-14T19:44:00.003+01:00

Un dels rotatius amb més lectors del país, i de ben segur el més influent de Catalunya, sembla ancorat en la transició en molts aspectes. Molts de vosaltres en teniu prou amb això per saber que parlo de La Vanguardia, un diari que pot presumir d'una llarga història gràcies a una poc honrosa habilitat perpètua d'adaptar-se a les situacions més diverses per posar-se del costat del poder. En alguns aspectes, però, sembla que la seva naturalesa camaleònica és més lenta. Per això és necessari que llancem, si més no des de la blogosfera, una reivindicació enèrgica perquè aquest diari imprimeixi d'una vegada per totes una edició en català. Com dirien ells mateixos, "lo prometido es deuda"...

I és que el mateix cap de comunicació del grup Godó, el simpaticot del Màrius Carol, presumia de poder parlar d'un ambiciós projecte que semblava que estava prenent forma a La Vanguardia. Efectivament, han passat ja més de sis mesos des que el 29 de novembre de 2007 Carol explicava a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull que aquesta capçalera trauria al carrer de forma imminent una segona edició en català. A més, presumia de que amb aquesta decisió aconseguirien superar en lectors a El Periódico, invertint la seva proporció del 60% dels diaris venuts en castellà i el 40% en català, aconseguint així vendre la majoria d'exemplars en la llengua de Pompeu Fabra. Mesos després, de tot això no en sap ningú ni una paraula.

Podem exigir a La Vanguardia una edició en català? Penso, molt sincerament, que sí. Es tracta d'un diari que va saber mantenir-se viu durant el franquisme gràcies a les seves complicitats amb el règim dictatorial. Si els seus dúctils valors li van permetre al diari del compte Godó sobreviure alegrement a la prohibició del català i a l'intent d'extermini de la nostra cultura, ara que el vent dels temps han canviat, ara que el català és llengua oficial al nostre país, comença a ser hora que La Vanguardia es posi al dia i ens comenci a parlar en català.

Aquesta és una qüestió que d'aquí uns mesos pot posar-se de gran actualitat, ja que l'adquisició de l'empresa editora d'El Periódico de Catalunya per part d'un empresari extremeny pot posar en perill la continuïtat de l'edició en català d'aquesta capçalera. No només per això, sinó pel fet en si mateix, els catalans no hem de tenir por a demanar allò que ens agradaria, i si cal en el seu moment evitar la mort d'El Periódico en català.

Per altra banda, i tornant a can Godó, la catosfera no pot quedar-se de braços creuats. No es tracta de voler en català un diari perquè hi coincidim o no ideològicament, o simplement perquè ens agradi fullejar-lo. Cal exigir-lo en català per normalitat democràtica i per tal de defensar els drets lingüístics de tot un poble. Per això, la catosfera podria aportar el seu gra de sorra des de la xarxa, fent retronar d'ordinador a ordinador un fort clam unànime: "La Vanguardia, si us plau, parla'm en català!".

Qui ets, ERC?

2008-06-12T15:32:00.004+01:00

Aquest dissabte arriba el moment decisiu per a Esquerra Republicana de Catalunya, fins i tot més important que l'elecció del president i secretari general (càrrecs adjudicats el cap de setmana passat a Puigcercós i Ridao respectivament). El partit degà de l'independentisme parlamentari ha d'escriure el seu full de ruta per als propers anys, clarificar les diferències internes i assimilar-les en una ponència política que permeti actuar al partit de manera cohesionada i aconseguir així la fortalesa que necessita per guanyar la credibilitat dels seus electors. ERC s'ha de plantejar quines actituds prioritza en les seves dues vessants: la ideologia d'esquerres i la defensa de l'independentisme.

Més enllà de quina opció va guanyar en les votacions de la militància durant el que ja s'ha anomenat el "superdissabte d'ERC", els recentment estrenats dirigents del partit hauran de valorar ja no el 27% dels vots de Reagrupament i el 26% de l'opció carodista. També hauran de tenir en compte que el seu electorat no té perquè coincidir mimèticament amb la seva militància. Per tant, la definició de la ponència política ha de buscar encara un equilibri més entre les tibantors intestines pel poder i el missatge públic que vol difondre el partit per consolidar-se electoralment com a una de les forces majoritàries a Catalunya.

I no es tracta només d'escollir una estratègia de comunicació política, sinó de marcar les directrius bàsiques d'un rumb ideològic real, que un cop definit ha de ser assumit per a totes aquelles persones que d'una manera o altra representin en qualsevol esfera aquest partit. Seria un error gravíssim mantenir posicions contradictòries des de veus que es puguin atribuir totes a ERC, ja que cap organització (política o de qualsevol mena) pot ja no avançar si no tant sols sobreviure en la discrepància permanent. En aquest sentit, doncs, la responsabilitat és compartida entre els que han de manar a partir d'ara i els sectors crítics que busquen la seva quota proporcional de protagonisme.

Ni resulta una tasca fàcil ni es pot considerar a ningú la persona infal·lible per trobar la fórmula sobre què ha de dir la ponència política d'Esquerra Republicana de Catalunya, tenint en compte tots els factors mencionats. El que no cal oblidar, no obstant, és que no seria intel·ligent menystenir el punt de vista de ningú. Més que mai ERC necessita sumar, convèncer i agradar. La resta serà només un passat borrós si aquesta feina es fa ben feta i d'aquí a un parell de legislatures s'ha aconseguit superar la trentena de diputats al Parlament de Catalunya...

Força Lehendakari!

2008-06-01T17:56:00.004+01:00

Juan José Ibarretxe fa uns mesos va venir a Barcelona per explicar el seu projecte polític amb tot detall. En aquella conferència a l'Auditori Axa el cap del govern basc va fer una exposició clara, sense embuts i altament concretada sobre de quina manera vol aconseguir que el poble basc pugui decidir democràticament què vol ser en el terreny nacional. La seva proposta inclou un referèndum en el qual Ibarretxe també es posarà a prova: avui mateix ha anunciat que si els bascos voten en contra del seu projecte ell s'apartarà de la política.

No voldria recuperar una admiració cega cap al País Basc que en certes esferes de l'independentisme català ha generat força recels. No obstant, cal admetre la claredat de projecte i l'empenta que té el lehendakari per aconseguir tirar-lo endavant. Promou que els ciutadans bascos puguin votar si volen ser un estat o continuar convivint amb Espanya. Davant els entrebancs antidemocràtics que se li posen des de Madrid, esquiva, intenta dialogar però, sobretot, no deixa d'avançar cap als seus objectius. I com que ell és independentista (i s'ho creu de veritat, ho viu) té clar que si el poble basc no vol que Euskadi sigui un estat ell ha de plegar. No hi ha cap norma que ho estableixi, però ell ho té molt clar. Es tracta d'una qüestió de principis.

Quan veus un president d'aquestes característiques al País Basc i llavors mires cap a Catalunya és inevitable recórrer a les odioses comparacions. Com pot ser que uns facin tant parlant en la justa mesura, i d'altres parlin tant i facin tant poc! Mai he entès de què tenim por els catalans, perquè hem d'esperar el 2014 o qui ens impedeix avançar nacionalment de manera significativa quan ja portem dues legislatures amb un partit independentista al govern de la Generalitat.

I per acabar-ho d'adobar, durant aquestes últimes setmanes se'ns ha pastat violentament als morros una altra dura realitat catalana: mentre uns tenen concert econòmic, altres ens hem de barallar per no ser tractats com una comunitat autònoma més en la negociació del finançament. A sobre resulta que podrem estar contents si es compleixen els paràmetres d'un Estatut que està pendent del Tribunal Constitucional i que ni tant sols ha pogut definir Catalunya com a nació en el seu articulat. Quan els horitzons són tan pobres es necessita que l'únic partit independentista català estigui fort, amb idees clares i amb capacitat d'il·lusionar. Però, ves per on, això és el que sembla més difícil d'aconseguir...

Per això als independentistes catalans se'ns il·luminen els ulls quan sentim al lehendakari Ibarretxe. Per això li volem transmetre força, ja que ell hi està posant el valor i la profunda confiança en la voluntat dels bascos. Per això pensem que potser amb un referèndum a Euskadi que donés un SÍ clar a la creació d'un estat (tot i no ser vinculant), a Catalunya ens treuríem la son de les orelles i enlloc de donar voltes perseguint-los la cua ens posaríem a caminar cap a una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa. Per això i molt més... força Lehendakari!

Comunicació i Independència: el primer pas

2008-05-15T18:51:00.008+01:00

El recentment creat col·lectiu d'estudiants "Comunicació i Independència" ja ha fet la seva estrena, amb l'acte que va tenir lloc a la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB el passat 14 de maig. Al matí, una conferència apassionant d'Alfons López Tena, entre d'altres activitats. A la tarda, una taula rodona sobre la relació entre mitjans de comunicació i el discurs independentista i un tancament de luxe amb la presència de Vicent Sanchis. En aquesta segona part vaig poder-hi està present i volia destacar-ne algunes idees que van sortir, entre moltes d'altres, i que em van quedar especialment gravades a la memòria. Són aspectes que tots aquells que volem difondre l'independentisme i estem relacionats professionalment amb els mitjans de comunicació no hauríem de perdre de vista.

En la taula rodona de la tarda hi havia com a convidats Carme Forcadell (membre de la Plataforma pel Dret a Decidir), Laia Altarriba (membre del grup de periodistes Ramon Barnils) Enric Xicoy (professor de periodisme de la Ramon Llull) i Xavier Mir (un dels impulsor de la Xarxa de Blocs Sobiranistes). Tots ells van fer aportacions interessants, però per ser equitatiu i breu en destacaré una de cadascun, en aquest mateix ordre.

Carme Forcadell ens va parlar de que cal veure com els mitjans de comunicació difonen els dos discursos independentistes possibles, o si més no els més forts: el cultural, històric, lingüístic i identitari, per una banda; i el més pragmàtic que busca els avantatges més materials i econòmics en relació a perquè viuríem millor si Catalunya tingués un estat propi. Cal dir que darrerament, amb casos com el desgavell de Rodalies o ara amb la negociació del finançament, el segon argumentari, el més pragmàtic, ha agafat molt pes i té un potent poder de convenciment. No obstant, voldria recordar que el primer, el cultural i lingüístic, és tant o més important i no podem deixar de fer-lo present en tots els mitjans de comunicació i en tots els suports existents.

Laia Altarriba va parlar de la necessitat que els periodistes, i en conseqüència els mitjans, han de parlar d'un projecte nacional complet. És a dir, han de recórrer a l'expressió "Països Catalans" i no només "Catalunya" per parlar d'una nació que sense tot el seu territori i la seva gent no es pot entendre i no tindria sentit. Això obre la porta a plantejar-se, més enllà del paper dels mitjans de comunicació, el dilema de si primer s'ha de cohesionar la nació per buscar la emancipació nacional de tot el conjunt, o si estratègicament és millor convocar primer un referèndum al Principat i després "arrossegar" a la independència la resta de territoris. Un debat que no està ni molt menys resolt, i que recull opinions de tots els gustos...

Ernic Xicoy va introduir als assistents a la reflexió sobre la importància de l'emparaulament de la realitat que fan els mitjans: és a dir, les paraules estableixen un marc que ens defineix les coses no tant com són, sinó més aviat tal com ens les volen fer veure. A partir d'aquí, l'emparaulament de la majoria de mitjans ha donat un sentit negatiu a la paraula independència, nacionalisme, referèndum,... L'objectiu ha de ser trencar aquest fenomen i crear un emparaulament que sigui favorable al projecte nacional català. Una proposta molt interessant de Xicoy és parlar de les opinions entorn a un possible estat català a partir de dues posicions possibles: aquells que el volen, que són els independentistes, i aquells que no el volen que són els dependentistes. Com que el concepte dependència (haver de dependre d'algú) és més aviat negatiu, la proposta és d'allò més interessant per tal de prestigiar l'opció independentista.

Xavier Mir va parlar de les noves possibilitats que la xarxa ofereix per la difusió del discurs independentista. En aquest sentit, va comparar aquestes possibilitats a les portes que ha obert internet en el terreny comercial (i que moltes empreses aprofiten a la perfecció): l'independentisme és un "producte" que molta gent vol, altra no el vol, i un bon grapat de gent el vol però encara no ho sap. La feina dels mitjans de comunicació i els periodistes és "vendre" aquest producte a la gent. En aquest sentit, per fer aquesta tasca de "vendre" és evident que l'activitat de portals d'internet i d'espais d'expressió com els blocs poden ser molt importants. Ja avui en dia des d'aquests llocs s'està fent molta feina, i molt bona.

Sense allargar-me més, només volia recordar una última idea que vam sentir cap a les acaballes de la primera jornada de Comunicació i Independència a la UAB. En la intervenció de tancament, Vicent Sanchis va dir que, en definitiva, ara el que urgeix més és "muscular" la nació, fer fort el missatge independentista i difondre'l amb eficàcia perquè la societat l'absorbeixi d'una manera positiva i l'adquireixi com una veritable opció de futur. I precisament mirant al futur, també espero que la bona experiència que vam viure el 14 de maig a la UAB gràcies als companys de Comunicació i Independència es pugui repetir ben aviat.

Per alineació o per principis

2008-05-09T16:19:00.005+01:00

Sovint ens trobem amb alguna situació compromesa que ens fa sentir entre l'espasa i la paret, entre l'ètica i el pragmatisme. Parlo d'aquelles circumstàncies conflictives en les quals, pel que sigui, has de triar entre defensar uns valors, uns principis i, en definitiva, el que et sembla més just, o bé posar-te de part d'aquells que et són més propers (ja sigui per amistat, per afinitats o per interessos) obviant quina és la veritable font del malentès/problema o simplement, qui té la raó o almenys qui fonamenta millor els arguments amb els quals defensa el seu posicionament. Potser un exemple pràctic serà el més adequat per poder fer entendre del tipus de situacions sobre les quals pretenc parlar.

Imaginem l'estructura d'una universitat qualsevol. Hi ha els alts càrrecs que dirigeixen la universitat, els caps de diversos departaments, i els estudiants que s'organitzen a través de l'elecció d'uns delegats. A través d'unes reunions temporals (claustres) es pretén fer fluir la informació i les idees perquè el funcionament universitari sigui el millor possible. La història que avui explico passa en el departament A de la Universitat N.

El cap del departament A té molt bona relació amb els seus alumnes, des que ha començat el curs no hi ha tingut cap problema impossible de superar. Com és lògic, però, els estudiants creuen que molts aspectes (alguns més importants que d'altres) es podrien millorar en el funcionament dels estudis que els ofereix aquell departament, i que no s'han solucionat tot i que s'han comentat als professors i al cap. Per això, una setmana abans del primer claustre del curs els estudiants decideixen escollir el seu delegat, que podrà defensar les seves reclamacions i postures. El dia del claustre, el delegat del departament A porta preparada una llista d'idees i de queixes que voldrà exposar davant de tots els assistents a la reunió (recordem: òrgans directius de la universitat, caps de departaments i representants estudiantils). Abans d'entrar a la reunió, però, el delegat d'estudiants coincideix uns instants amb el cap del seu departament. Li comenta inocentment que porta algunes reclamacions preparades. La complicitat entre professor i alumne s'estronca en unes dècimes de segon, i el cap de departament adverteix severament al seu alumne que aquelles qüestions les hauria de comentar primer amb ell, abans de portar-les a un claustre.

La maniobra intimidatòria obté els seus resultats, i el delegat dels estudiants es rendeix als remordiments de sentir-se com un traïdor envers el seu cap de departament, que sempre els ha tractat de manera amable, si exposa alguna queixa o reclamanció sobre el funcionament dels seus estudis davant dels reunits al claustre. El delegat dels estudiants del departament A doblega la llista de reclamacions, se la posa a la butxaca, i escolta pacientment durant tota la reunió sense intervenir ni una sola vegada sobre el funcionament del departament on estudia. Curiosament, en el claustre d'aquell dia tots els delegats estudiantils van tenir una actitud molt semblant.

Encara de camí cap a casa, el delegat d'estudiants del departament A es debat per saber si ha actuat bé o no. Per una banda pensa que hagués estat molt lleig posar en dubte la capacitat de gestió del cap del departament A amb una llista de reclamacions. No pot oblidar que aquell home, sempre tant amable, al cap i a la fi s'hi està jugant el sou. Per altra banda, però, està neguitós amb ell mateix perquè no ha defensat els interessos dels seus companys, motiu pel qual va ser escollit delegat i enviat al claustre. Sembla que, faci el que faci, es vegi obligat a traicionar a algú.

Històries com aquestes em fan pensar. I al final he arribat a la conclusió que les persones es poden diferenciar per a molts criteris. Sovint en trobem dos que ens permeten diferenciar els humans entre dues meitats: o són d'una manera o de l'altra. En el terreny de la vida en comunitat i de la organització de qualsevol tipus de col·lectiu (polític, cultural, laboral, social, universitari, educatiu, sanitari, recreatiu, esportiu, ...) aquesta col·lectivitat es debat entre dues maneres de funcionament: per alineació o per principis. Que es triï un o altre model depèn exclusivament de l'elecció de cadascún dels membres del grup. Ara bé, una de les dues opcions, la primera, provoca unes dinàmiques de dependència que si es consolida com a majoritària arrosega tot el que es troba per davant i es converteix ni més ni menys que en un règim totalitari.

El delegat dels estudiants del departament A va actuar finalment per alineació el dia del claustre. Li va semblar la manera més pacífica i fàcil d'evitar conflictes i estar tranquil. No obstant, li va costar dies desempallegar-se del remordiment per no haver actuat per principis. A vegades aquesta opció, la dels principis, implica semblar una mica buscaraons, insistir en allò que et sembla injust i no permetre que els jocs d'influències i d'amiguismes passin per sobre del que en una societat plural, democràtica i justa hauria d'imperar: la defensa dels valors que ens semblen més adequats per tal que tot funcioni el millor possible.

Quan funcionem per alineació no hi ha arguments que valguin, tothom sap el què ha defensar, el què ha de pensar. No cal encaparrar-se en una gran oratòria sobre justícia, moral, ètica o principis, el debat mor el dia que les coses comencen a funcionar a través de la xarxa d'amiguismes. Sense principis a defensar, sense idees sobre les quals debatre, i només amb la raó de "jo defenso els que van amb mi", la societat viu condemnada a que es perpetui el poder a mans dels mateixos, a que els pensaments no es puguin expressar lliurement o a que aquesta expressió sigui completament inútil. En última instància és, doncs, aquest el dia en el que mor la democràcia. Per desgràcia, segur que cadascun de nosaltres coneixem més d'un lloc on aquest dia ja ha arribat.

Comunicació i Independència

2008-05-07T17:12:00.006+01:00

La mobilització entorn a la causa independentista rep una empenta més, aquesta vegada des de la universitat. Estic molt content de poder parlar avui d'una iniciativa estudiantil que ha sorgit a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, impulsada per un bon amic entre d'altres estudiants de periodisme. El projecte, que s'articula com a col·lectiu d'estudiants, porta per nom Comunicació i Independència, i el dimecres 14 de maig començarà la seva activitat amb un acte que comptarà, entre d'altres, amb la presència d'Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial i membre fundador del Cercle d'Estudis Sobiranistes. Cal admetre que, per començar, no està gens malament...

Fa anys que la universitat no és aquell centre de mobilització, d'ebullició social, si més no amb la intensitat desitjada. I el que encara és més preocupant, el món universitari sembla cada vegada menys motivat per defensar el catalanisme. Llevat d'algunes excepcions, dóna la impressió que el món estudiantil ja no té temps/interès per la mobilització entorn d'un projecte nacional català que, en un punt d'encontre juvenil i de creació de coneixement, promocioni des de la universitat (per a ella mateixa i en projecció cap a tota la societat) la conveniència i els beneficis que suposaria per Catalunya organitzar-se políticament en un estat propi. D'aquí ve doncs, al meu entendre, el mèrit i l'interès de Comunicació i Independència.

Pel que m'han explicat, el principal objectiu que es planteja aquest grup d'estudiants és la difusió de l'independentisme i, sobretot, dels seus arguments sòlids i contrastats en referència a tots els aspectes que poden afectar la vida de la majoria de ciutadans. Això passa per una programació més o menys regular d'actes, com el que tindrà lloc el 14 de maig. Si les previsions no canvien, el professor Enric Marín moderarà un acte que s'iniciarà amb les paraules de López Tena. També hi haurà temps per parlar del centenari de l'estelada, amb alguns dels responsables dels actes commemoratius corresponents a aquesta efemèride, així com de viatjar als complicats anys que l'independentisme va viure durant la transició o de parlar amb alguns periodistes sobre la relació entre el moviment independentista i els mitjans de comunicació.

Només em queda, doncs, recordar a tots els que us pot interessar l'activitat de Comunicació i Independència que la viabilitat d'un projecte com aquest, que depèn de l'empenta i la dedicació d'un grup d'estudiants, està lligada a la resposta que rebin les seves activitats. Per això animo a tothom a ser el 14 de maig a partir de les 11 del matí a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. També vull felicitar a l'Edu i als seus companys per la posada en marxa d'un projecte que feia temps que es gestava, animant-los a continuar endavant en la defensa d'uns ideals que compartim molts, i que responen a la més eminent justícia social, històrica, cultural, política i humana.

CDC i ERC: un amor impossible?

2008-04-23T19:27:00.006+01:00

En les dues últimes eleccions al Parlament de Catalunya (2003 i 2006) el partit que va tenir a les seves mans "la clau", és a dir ERC, havia d'escollir entre les esquerres del PSC i d'ICV i el nacionalisme de CiU per establir un pacte estable i formar govern. En ambdues ocasions es va decantar per la primera opció, segurament degut a unes circumstàncies concretes que no serien les mateixes en cas que d'aquí a uns mesos es tornessin a obrir les urnes. Sense descartar aquesta possibilitat, ja que cada dia que passa la conjuntura política li dóna més pes, és interessant preguntar-se fins a quin punt és factible un acostament entre CDC i ERC i quines circumstàncies el condicionen.

En primer lloc, la voluntat política potser no és unànime, però sí existent i força important. No només és un pacte que fa temps que esperen les bases militants i electorals dels dos partits, sinó també desitjat per diversos dirigents polítics i actors socials que s’han pronunciat al respecte: polítics que han passat una llarga temporada “desapareguts” al Marroc, vegis Àngel Colom, polítics en actiu d’ambdós bàndols, com per exemple Lluís Recoder per CDC i Joan Carretero a ERC (entre altres), o bé els impulsors del Cercle d’Estudis Sobiranistes Alfons López Tena (vocal del Consell General del Poder Judicial) i Héctor López Bofill (professor de Dret Constitucional a la UPF).

A més, cal tenir en compte que la situació canvia amb els temps, i que alguns factors que en determinats moments van fer possibles les dues versions del tripartit ara o bé no es donen o fins i tot influeixen en sentit oposat. En primer lloc, és cert que després de 23 anys de poder convergent, Catalunya demanava alternança al timó de la Generalitat per pura necessitat d’higiene política i democràtica. Sembla que això ja s'ha acomplert i que Convergència i Unió ha pogut tastar les gèlides brises que castiguen els ossos quan vius a l'oposició. Ara el tripartit no s’ha de basar en la crítica als altres, en aquells que no ho fan prou bé, sinó en la defensa dels seus propis actes. I aquí és quan comencen els problemes.

Els flagrants desacords entre els membres del tripartit I no van permetre que la legislatura s'acabés amb normalitat. En aquests moments el Tripartit II sembla esfondrar-se mica en mica, sobretot amb les clares discrepàncies que genera la sequera entre PSC, ICV i ERC. Maragall, un estil, Montilla, l'oposat, però el resultat sembla que no variarà en el sentit que els catalans no tractarem de molt honorable al mateix personatge durant el període de quatre anys en principi corresponent. Un fracàs de viabilitat de la combinatòria Iniciativa, Socialistes i Esquerra que faria més que legítima la voluntat de donar ara la seva oportunitat al pacte nacional que significarien Esquerra i Convergència.

A banda d’això, caldria tenir en compte les necessitats i circumstàncies dels dos partits polítics i, sobretot, el rumb estratègic/ideològic que poden prendre cadascun d’ells després dels decisius congressos nacionals que tindran lloc a principis d’estiu. Per tant, els moviments de sectors crítics i corrents interns tant a Convergència com a Esquerra seran prou interessants de seguir durant aquests propers mesos, i sens dubte el resultat dels diversos processos congressuals serà clau per entendre la política catalana a curt i mig termini.

Per tot plegat, potser tots aquells catalans que esperen que Convergència i Esquerra es posin d’acord des de fa mesos, fins i tot anys, ara poden somriure. Les notes de la partitura política sembla que sonen a favor d’aquesta possibilitat. Els més atrevits potser s’han arribat a imaginar a Joan Laporta (que veu com el seu projecte a can Barça s’esmicola a trossos) fent el seu triple salt mortal a l’arena política, sobre el qual tant s’ha especulat. Sens dubte, Laporta seria un bon cap de tropa de l’opció de govern més catalanista possible, secundat per personatges com Colom, López Tena, Carretero, López Bofill,... Sigui amb Laporta o sense, el que sí sembla una certesa és que l’amor platònic entre CDC i ERC és cada vegada més possible. Caldrà que els que desitgin l’acord aprofitin l’oportunitat que els brinda el destí; com diu el tòpic, hi ha trens que només passen una vegada a la vida.

Compte amb les balances fiscals

2008-04-19T19:07:00.007+01:00

Una de les primeres promeses fetes per Zapatero en el seu discurs d'investidura va ser que publicaria les balances fiscals, a través de les quals quedarà esclarit quants diners aporta i rep cada comunitat autònoma a les arques de l'estat. Unes paraules que cal agafar amb pinces. No només perquè van ser pronunciades no tant per satisfer Catalunya sinó per fer una picada d'ullet còmplice al grup parlamentari de Convergència i Unió. A banda d'això, la publicació de les balances fiscals no és una fi en si mateixa, sinó només un mitjà per assolir el tracte just en la redistribució dels recursos econòmics en el marc d'aquest insuficient estat de les autonomies.

Així doncs, compte amb les balances i que no ens donguin gat per llebre. El govern de Madrid està venent a la població que publicar aquestes xifres ja serà un premi per a Catalunya. Un gest que, si arriba sol i no té conseqüències en la negociació del finançament, no aportarà res de res. No significarà, a la pràctica, cap avanç per a Catalunya si no es fa cas a l'expoli fiscal que posarà en evidència i es reequilibra la bossa de calers que s'en va cap a Madrid per omplir en igual proporció el desnotrit saquet mig buit que ens tornen com si fos una propina.

La obligació dels diputats catalans al Congrés de Madrid (tots ells, deixant a banda el partit polític pel qual treballen) és deixar clara aquesta premisa, abans que la cort espanyola escampi a tort i a dret la seva generositat cap als catalans gràcies a la publicació d'unes estadístiques econòmiques. Una altra qüestió a la que hauran d'estar molt alerta els nostres representants polítics és el mètode utilitzat per calcular les balances fiscals. Bé és sabut que no és el mateix aplicar unes variables o unes altres, i que una simple oscil·lació d'enfoc pot desvirtuar unes xifres que seran presentades com objectives i que tal vegada no podrien representar amb prou fidelitat la situació real.

Per tot, i perquè la pela és la pela, la negociació del finançament (constantment condicionada per la possible publicació de les balances fiscals) és sens dubte el principal repte que Catalunya afronta de cara a la nova legislatura acabada d'estrenar al Congrés dels diputats. Per acabar-ho d'adobar, un finançament que també roman a l'espectativa del que passi amb l'Estatut sobre els recursos d'inconstitucionalitat als quals l'ha sotmès el PP. Un Estatut que també parla dels criteris de càlcul del finançament i que veurà durant els propers quatre anys si el Tribunal Constitucional li perdona la vida obviant les reclamacions de la dreta espanyola o el fereig de mort amb una estisorada al més pur estil de la capital del regne.

I després... què? la sequera no és temporal

2008-04-03T16:48:00.007+01:00

El canvi climàtic fa temps que deixa notar la seva poderosa petjada al nostre planeta. La seva previsió, anunciada amb més o menys actitud catastrofista pels experts en la matèria, ha estat un discurs escoltat amb credibilitat i amb alerta. Tot i això, aquí i a tot arreu fins que no escarmenta l'espècie humana no aprèn.

Per això em fa certa gràcia que durant les últimes setmanes el debat polític, però sobretot el debat mediàtic, s'hagi centrat en la dicotomia de si cal o no fer un transvasament/aportació temporal del Segre per abastir d'aigua l'àrea metropolitana de Barcelona. Ara la qüestió és com "passem" els propers mesos, però i després... què? La sequera no se solucionarà per miracle, i la solució real al problema no passa per una actuació puntual que s'està discutint i plantejant com una guerra interna entre els territoris de Catalunya. Cal un canvi de model, i ens fa falta deixar de comportar-nos com si fóssim un país ric en aigua.

Ep, que consti que això no ho dic jo, que no sóc pas un expert en recursos hídrics. Em remeto a unes paraules que us recomano d'escoltar a Vilaweb.tv de Ramon Folch, socioecòleg i doctor en biologia. Els experts com ell són els que avui dia haurien d'omplir les pàgines de diaris, espais web i minuts televisius/radiofònics que com és costum es lliuren amb ceguesa periodística a la classe política dirigent.

Aquí ve la meva crítica als mitjans de comunicació, i al seu tractament informatiu sobre l'actual problema de l'aigua. A part del debat polític sobre les mesures concretes a aplicar, que es podria reproduir amb els seus límits d'extensió i temps en els mitjans, pràcticament ningú es dedica a donar informació al problema de fons i a les possibles maneres d'afrontar-lo. Són escassíssims els mitjans de comunicació on podem rebre les dades realment rellevants sobre com es gestiona i es consumeix l'aigua. En contades ocasions es dóna veu als experts perquè parlin sobre models, sobre el futur a mig i llarg termini, així com sobre què cal fer des de tots els àmbits (tant els governs com cadascú de nosaltres a casa nostra) per poder continuar disposant d'aquest recurs indispensable per la vida com és l'aigua.

Per això la meva recriminació als nostres mitjans de comunicació. I la meva felicitació a Vilaweb.tv per l'entrevista a Ramon Folch. Precisament el biòleg diu en un moment que la societat té la classe política que li correspon. Comparteixo aquest posicionament, i a més penso que passa exactament el mateix amb la qualitat informativa dels mitjans de comunicació. La classe política és mediocre, els mitjans són mediocres... i vivim en una societat cada vegada més mediocre. Aquest també és un dels drames globals actuals, i només podem solucionar-lo entre tots a partir de l'autoexigència i l'esperit de rigor i superació de cadascun de nosaltres.

La societat teledirigida, un risc real

2008-03-23T10:47:00.007Z

Giovanni Sartori va escriure a mitjans dels anys 90 el llibre: "Homo videns, la sociedad teledirigida", on explica reflexions sobre la televisió i la seva influència en la democràcia. Un document que ara m'ha caigut a les mans i que he trobat enormement interessant. Avui, doncs, dedicaré unes línies d'aquest bloc a introduir algunes pinzellades de les interessants hipòtesis de Sartori.

Fins ara l’espècie humana es podia considerar Homo sapiens = animal simbòlic: té capacitat simbòlica que es desplega en el llenguatge, a través del qual reflexiona sobre el que diu, pensa i coneix. El pensament i el coneixement no necessiten del “veure”. Les coses en les que pensem no les veu ni tant sols el que pot veure: no són visibles, són abstractes.

Les civilitzacions s’han desenvolupat primer amb la comunicació oral i després a través de l’escriptura. L’homo sapiens pot multiplicar més ràpidament el seu saber a partir de l’impremta de Gutenberg (mitjans segle XV): La cultura escrita passa a ser accessible a tots. Aquesta cultura escrita pot parlar i parla del que li és propi a l’homo sapiens: coneixement, idees i pensament abstracte. L’aparició dels diaris és un avanç més en aquesta direcció. En l’avanç tecnològic, també són una continuació del pensament abstracte, en aquest cas de la tradició oral, l’aparició del telèfon o de la ràdio.

La televisió significa una ruptura: veure preval sobre parlar. L’home que s’educa amb la televisió passa a ser un homo videns enlloc d’un animal simbòlic. Es torna un animal que considera la cultura “un rollo”, ha abandonat el coneixement de l’abstracte que caracteritzava a l’homo sapiens per refusar tot allò que constituïa la seva cultura: un context coordinat per valors, creences, conceptes i, en definitiva, simbolitzacions que la televisió no explica.

Tota la nostra capacitat d’administrar la realitat política, social i econòmica en la que vivim es fonamenta en el pensament conceptual (mundus intelligibilis). Això la televisió ja no té capacitat d’explicar-ho i allunya a l’home d’aquest sistema d’abstracció per imperar la dictadura del creure el que es veu, sobretot si el que es veu proporciona espectacle.

Aquesta ignorància i pèrdua de la capacitat d'entendre en la que la televisió submergeix a les majories té un poder molt important en la política. S’explica de la següent manera: La democràcia és, literalment, el poder del poble. Durant les últimes dècades el dilema en l’aplicació de sistemes democràtics ha estat de quina manera i quant poder s’havia de transferir des de la base (poble) fins al vèrtex del sistema potestatiu (governants).

La democràcia representativa (sistema que funciona a casa nostra i a la majoria de democràcies del planeta) ho soluciona amb unes eleccions cada quatre anys. Però ara, això ja no satisfà i es reclama “més democràcia”: més dosis de directisme per aconseguir una democràcia semidirecta (més referèndums, processos participatius,...).

El problema que això planteja: cada augment del demopoder hauria de suposar un augment del demosaber. I això no és així, gràcies a la televisió i com s’ha explicat, la realitat és cada vegada més a la inversa. De manera que la democràcia es pot convertir en un sistema de govern en el que són els més incompetents (les majories mal informades, ignorants i no educades en el pensament abstracte i en els afers de la res publica) els que decideixen. Cada pas cap al directisme democràtic ens acosta avui a un demos més debilitat.

Trossejar l'independentisme

2008-03-14T13:17:00.004Z

Fa més d'una setmana que no escric al bloc. Haig d'admetre que, com a independentista, els resultats de les eleccions del 9 de març m'han deixat tocat. No es pot negar que, a causa del bipartidisme o del que sigui, el vot nacionalista ha baixat a Catalunya de manera preocupant. Encara més decepcionat estic, però, per la guerra oberta que s'ha proclamat aquesta setmana dins Esquerra Republicana de Catalunya. Tan Carod com Puigcercós haurien de tenir molt en compte que, en un moment tant delicat com aquest, cada pedra que es llancen entre ells per tombar-se mútuament erosiona en la mateixa proporció l'independentisme català. Guanyi qui guanyi al juny, el desgast serà difícil de recuperar. Ara per ara no es pot demanar a la gent que cregui i confiï en un partit com Esquerra.

Qui té la culpa de l'actual situació? Com diu el tòpic, estar clar que dos no es barallen si un no vol. No puc evitar però fer primer referència al que ha encetat l'enfrontament directe. Immediatament després d'uns resultats electorals dolents, Puigcercós ha estat molt egoista en deixar el Govern i centrar-se en el partit per assegurar-s'hi la victòria interna. Simplement, crec que aquestes no són les maneres. Com a conseller no es devia ni a uns resultats de les eleccions espanyoles (sinó als dels comicis catalans) ni als seus interessos dins d'ERC. Si, legítimament, vol fer passos endavant per intentar prendre el control del partit, que utilitzi les personalitats de pes dins de l'organigrama d'ERC que li són properes i que ara mateix no ostenten càrrec públic (com l'exconsellera Anna Simó o Xavier Vendrell).

Per altra banda, la reacció de Carod-Rovira tampoc ha estat gens adequada. Es pot dir que ha caigut de quatre potes en la provocació. L'actual president del partit no ha demostrat prou fredor i responsabilitat quan ha respost amb acusacions a Puigcercós en una entrevista a TV3. Per cert, d'aquest episodi televisiu cal destacar també la contundència i fins i tot agressivitat amb la que Cuní increpava a Carod fins a deixar-lo contra les cordes. Una cosa és ser incisiu amb les preguntes i l'altre és anar a fulminar al teu entrevistat. De totes maneres, però, no sembla que Carod estigui disposat a mitigar l'escàndol d'ara fins al congrés, sinó més aviat tot el contrari. I això no fa cap bé a la imatge pública del partit. Ho sap Carod, ho sap Puigcercós i ho sap tothom. Aquesta baralla de galls després d'un fracàs electoral fa que Esquerra sigui la riota del panorama polític català. Potser sona molt dur; us sóc sincer si us dic que em dol, però si hagués sabut que havia de passar això us puc assegurar que no hagués votat en Ridao.

Per completar el panorama, sembla que totes les personalitats públiques del partit tinguin ganes de sumar-se a la festa. Uns es posicionen cap aquí, d'altres cap allà... Gràcies a les declaracions públiques de les capes dirigents d'Esquerra ja sabem quins són més propers a en Carod, quins dónen suport a en Puigcercós, i mentrestant ningú s'oblida que els moviments crítics (Reagrupament - Joan Carretero - i Esquerra Independentista - Uriel Bertran - ) estan observant la baralla tot esperant la seva oportunitat. Tots ells són la representació d'una aspiració política que existeix a Catalunya, que es diu independentisme, i que està quedant cruelment trossejada per aquells que l'haurien de fer créixer i defensar.

Debats electorals: millor catalans i plurals

2008-03-04T13:58:00.004Z

Durant l'última setmana la televisió ha estat un dels principals escenaris de la campanya electoral del 9-M. Els dos darrers dilluns s'han dut a terme els cara a cara entre Zapatero i Rajoy, amb el condicionament de la cursa electoral i la bipolarització que això ha comportat. Entremig, el nostre oasi particular per a Catalunya: el debat del divendres a TV3 amb els caps de llista de les cinc principals formacions polítiques catalanes que concorren a aquestes eleccions. Sens dubte una lliçó per a les espanyes de pluralisme, debat lliure de clàusules o minutatges asfixiants, amb el rol que pertoca a la professió periodística en un format d'aquestes característiques. A més, per parlar del que interessa als catalans: la repercussió que a Catalunya poden tenir aquestes eleccions i com poden determinar les relacions amb l'estat espanyol.

Per no allargar-me massa, m'agradaria sintetitzar en dos blocs el millor i també el que li ha quedat pendent al debat dels partits catalans a la Televisió de Catalunya. Vagi per endavant que són reflexions que no volen entrar en concret en els discursos polítics defensats per cada candidat, sinó en l'existència en sí d'aquest mateix programa televisiu.

L'encert: Les normes del debat les va posar TV3. Això va propiciar una primera raó per felicitar-se, i és que tots els partits polítics catalans que tenen representació al Congrés van ser-hi convidats i hi van assistir. No cal dir que això resulta un plantejament que correspon molt més a una intenció de representativitat democràtica, sobretot si ho comparem amb la bipolarització que promou el debat ZP-Rajoy, en el qual ni tant sols Llamazares va estar convidat. Destacar a més que els paràmetres de desenvolupament establerts per TV3 van permetre una discussió fluida i dinàmica entre tots els candidats. També és cert que per aconseguir això cal com a moderador algú amb prou caràcter, com va ser Josep Cuní. Tot i el que es pugui criticar del presentador dels Matins en altres esferes de la seva praxis professional, la veritat és que el divendres a la nit el seu paper va ser exquisit.

El desencert: Només un, i mal situat. En lloc d'un el divendres, perquè no intentar "contraprogramar" el cara a cara Zapatero-Rajoy? Per exemple, fent-ne també dues sessions, just els dies després (els dos últims dimarts de les eleccions, per entendre'ns). Així es podria aconseguir que la onada mediàtica post Zapatero-Rajoy quedés un xic mitigada a Catalunya: que durant el dimarts a més de veure els anàlisis del cara a cara espanyol ja s'hagués de parlar també de la prèvia del debat entre els candidats catalans, i que el dimecres per una simple qüestió de temporalitat-actualitat fos aquest debat el que a Catalunya omplís minuts de televisió i ràdio, pàgines de diaris i llocs web. Cal admetre que en aquest sentit s'ha tingut poca vista, i precisament el divendres a la nit ha estat segurament el pitjor moment que s'ha pogut escollir per fer el debat. El nostre debat.

Com s'escull el vot: la nostra democràcia

2008-02-29T11:28:00.006Z

Dia a dia la campanya electoral ens ofereix quelcom d'allò que no hauria de ser. Em refereixo al fet de deixar la contraposició de discursos polítics a una banda, i utilitzar reclams personalistes, més propis de la premsa rosa, per obtenir el suport dels electors. Una embarassada, una agredida per radicals i un malalt de càncer són a Catalunya els estandards d'aquests missatges que busquen el vot per compassió, empatía o simple humanitat. L'oferta dels partits polítics hauria de limitar-se a les propostes de govern, de polítiques, de mesures per millorar la vida dels ciutadans; i en el terreny més emocional i afectiu, evocar al lideratge, la identitat nacional o la prosperitat. Bé és cert, però, que no tota la culpa és dels polítics ja que si utilitzen els "marujeos" dels candidats com a arma electoral és perquè en coneixen l'eficàcia i la rendibilitat que obtenen a les urnes.

Arribats a aquest punt, potser cal esperar a veure els resultats del 9-M. O millor dit, després de votar potser el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) podria fer una enquesta preguntant a la gent no només què ha votat sinó per què ha escollit aquella opció. Què l'ha convençut del partit que ha votat. Crec que molt probablement en un percentatge altíssim trobaríem raons com ara "és el que m'ha dit la meva parella que votés", "trobo que aquest candidat és molt guapu", "m'agrada la música que sona al seu anunci" o "ho vaig triar a l'atzar". Després d'aquesta campanya, potser estaria entre les possibilitats frases com "em fa molta gràcia la noia que està embarassada", "he volgut donar suport a aquell home que està malalt" o "la dona que van agredir a una universitat es mereix el meu vot".

Educació política, a més d'educació per la ciutadania, potser no seria una assignatura tant escabellada per incorporar al nostre sistema d'ensenyament secundari obligatori. El dia que la gent està cridada per anar a una urna, també ha d'estar preparada per rebre missatges polítics, poder-ne interpretar mínimament els significats, les intencions i la rellevància. A més, tothom hauria de tenir una educació política bàsica suficient per ubicar-se a un mateix dins l'espectre ideològic (que a Catalunya està delimitat pels eixos dreta-esquerra i nacionalisme català-nacionalisme espanyol). I és que em sembla que no sóc pessimista si asseguro que molta gent no té aquesta capacitat (per falta de formació i/o interès sobre la política) d'ubicar-se i identificar-se amb les propostes d'un partit polític.

Precisament aquí també ens hem de remetre a la coneguda desafecció. Perquè la gent cada vegada vota menys? Estic segur que en gran part és perquè els interessa menys la política, però perquè no l'entenen. Això és com tot. D'allò que no n'entens les normes i el funcionament te n'allunyes i ho aburreixes. Hi ha gent que no sap què és un fora de joc, i no té cap interès en veure un partit de futbol. Durant la transició es votava més perquè la gent tenia la conciència de la importància de viure sota un sistema polític que ofereixi garanties. La gent estava mobilitzada i anava a votar. Avui dia, amb tanta vanalitat als mitjans de comunicació, tothom li sembla tenir interessos i aficions més importants que la política, una cosa que sens dubte ens hauria d'interessar a tots.

Són els propis ciutadans els que devaluen la democràcia i el seu sistema de representació. O la població aplica uns criteris de selecció de vot d'acord amb discursos polítics (i per tant rep la formació adequada per ser-ne capaços), o potser conceptes fins ara tant indiscutibles en els sistemes democràtics, com ara el vot universal, s'hauran de sotmetre a rigurós replantejament.

DdC - Què ens diuen els lemes? (II)

2008-02-27T16:46:00.003Z

La campanya ja fa dies que està en marxa, i per tant és bon moment de seguir amb el tema anterior per fer un comentari dels diferents lemes que presenten els partits catalans per les eleccions del 9 de març. A continuació, doncs, intento fer unes observacions sobre els lemes des de l'observació més objectiva possible, en paràmetres d'eficiència de comunicació política que personalment crec que cada lema aconsegueix pel seu partit. Unes observacions que poden distar molt de les simpaties que em poden despertar les idees de cada partit. Em sembla, però, un exercici prou sa intentar fer un cop d'ull buit de parcialismes, tal i com ha intentat fer la Laura en el seu comentari. En ell em basaré per les meves reflexions, agraint-li així també la seva participació en aquest espai.

1. La Catalunya Optimista (PSC): Té alguns aspectes positius per tal que el seu electorat s'hi senti identificat. Principalment un: és una continuació del discurs del partit envers els múltiples problemes que han castigat Catalunya durant els últims mesos. Davant el caos de Rodalies, el retard del TGV, la gran apagada del juliol... Montilla va llançar per cap d'any un missatge per dissuadir a la gent de sentir-se com un "català emprenyat", argumentant que les adversitats només se superen des d'una actitud optimista. Així, el lema fa referència a l'actualitat catalana, cosa que provoca a l'electorat un estímul per interpretar-lo. Ara bé, defensa una posició que segurament mobilitzarà als propis simpatitzants però no convencerà en cap cas a indecisos o a gent distant del PSC. Formalment, la frase és curta i contundent per considerar-se un lema correcte. Altres carències: no se situa, almenys massa clarament, en els eixos ideològics de dreta - esquerra, nacionalisme català - nacionalisme espanyol. Per tant, qualsevol partit que estigui governant en algun lloc pot adoptar aquest lema per perpetuar-se en el poder.

2. Respectaran Catalunya (CiU): Crec que és el lema que es dirigeix més encertadament al seu electorat. També fa referència als últims terrabastalls catalans, i representa la posició oposada al PSC. La que pretén connectar amb les reivindicacions d'aquells que se senten com un "català emprenyat" (i aquests no han de ser necessàriament tots de CiU, per tant no es dirigeixen a electors exclusivament del seu partit). Se situen en l'eix dreta-esquerra (el respecte és un valor important per en Duran i propi d'una actitud conservadora - i això és un encert en el lema de CiU ja que aquest és un partit de dreta-) així com a força catalanista (vol defensar els interessos de Catalunya a Madrid). La frase és prou curta i contundent, a més conté un verb que connota acció (cosa que no té el lema del PSC, per exemple). Pot suggerir una pregunta que porti a l'elector a consultar el seu programa: què farà CiU perquè els altres respectin Catalunya?

3. Solucions justes, lògiques, valentes (ICV): Frase amb poca capacitat d'impacte i de captar l'atenció per part de qui la llegeix. Qui l'ha vist només una vegada, probablement més tard ja no la recorda (com li passa a la Laura), perquè no és prou rotunda ni conté un verb. Una enumeració és un mal recurs per un lema. No ens situa en l'actualitat, i per tant no ens fa arribar el missatge del partit respecte a com afrontar-la (cosa que si fan els de PSC i CiU). Les solucions justes, lògiques i valentes pot identificar el partit com d'esquerra, però no necessàriament, i no ens diu res sobre la seva posició respecte a l'eix ideològic de la identitat nacional. Per tot plegat penso que el lema d'ICV és força fluix i poc eficaç.

4. Les idees clares (PP): El pitjor dels lemes. No diu pràcticament res del partit que hi ha al darrere. M'ha semblat interessant la reflexió de la Laura, que en aquest cas sí atribueix al lema la capacitat d'identificar al PP com un partit de dreta i, coneixent el context, fins i tot un partit nacionalista espanyol. Més enllà d'això, no desperta ni en el conscient ni en el subconscient cap referència a l'actualitat política o del país, ni tampoc a cap identificació ideològica (tothom pot tenir les idees clares, pensi el que pensi. El fet de tenir les idees clares no és intrínsecament positiu si no sabem si es tracta d'unes bones o males idees). Això sí, és prou curt com per ser un lema. Tant simple, però, que condueix a pensar que no ha estat prou rumiat i treballat.

5. Objectiu: un país de 1a (ERC): Formalment té massa defectes i només una virtut. És massa llarg (sobretot si s'hi afegeix el sots-lema "per això volem la independència"), no té verb
i posa un símbol de puntuació al mig que li resta impacte (els dos punts). L'aspecte formal positiu, almenys a mi em sembla una aposta interessant, és posar 1a amb el número, emulant la xifra que en el terreny esportiu es relaciona amb el guanyador d'una cursa o amb el líder d'una competició. Pel que fa al missatge, el lema no ubica el partit en l'eix dreta-esquerra. Sí que dóna prioritat a la reivindicació nacional, probablement de manera intencionada (com diu la Laura, la paraula "país" vol ser una reivindicació independentista). A més, tenir l'objectiu d'un país de primera connota millora, cosa que connecta amb l'actualitat si es té en compte els diversos caos que ja hem comentat que han assetjat Catalunya últimament i que, des del meu parer, no es poden obviar en aquesta campanya si es vol competir electoralment en clau catalana.

DdC - Què ens diuen els lemes?

2008-02-22T17:21:00.004Z

La campanya electoral per les eleccions generals del 9 de març ja ha donat el tret de sortida. Durant els propers dies les intervencions al bloc vindran encapçalades per les inicials de Diari de Campanya (DdC), per estar amb sintonia amb el toc electoral que agafarà tot plegat aquesta quinzena. En aquest primer dia de campanya però, vull deixar clara una postura personal: estem en una campanya electoral en la qual no m'agrada estar immers. Les eleccions a Madrid no són les meves eleccions. Jo voto el meu govern amb el sentiment d'estar escollint als meus governants quan les eleccions són al Parlament de Catalunya. No obstant, sóc un ferm defensor de la democràcia, la que ens ha de portar cap a la independència i a la que hem de respondre en la situació actual, que ens porta a votar també per unes eleccions al país veí. L'objectiu des de la meva perspectiva en aquestes eleccions és doncs, per a Catalunya, buscar els millors representants del nostre país a Madrid per poder avançar ràpidament en el camí que ens ha de portar cap a la independència. I mentrestant, és clar, que aquests representants també s'ocupin de defensar els nostres interessos en tot allò que es decideixi al Congrés i que ens afecti a Catalunya.

Més enllà d'això, i des d'un punt de vista de l'observació i l'anàlisi de com els partits duen a terme la comunicació política, qualsevol campanya pot ser interessant. I aquesta estic segur que també ho serà. El treball dels directors de campanya i els seus respectius equips es posen a prova cada vegada que un candidat apareix en un acte, parla en un miting, passeja pels carrers d'una ciutat o s'enfronta a un debat televisiu amb l'adversari polític. En aquest sentit, no ens hem d'oblidar que cada moviment és molt meditat, correspon a una estratègia que ens pot semblar més bona o més dolenta, però ha estat estructurada de manera meticulosa. El més interessant en l'anàlisi d'aquesta comunicació política és fer la lectura que cada partit preten que faci el seu electorat, més enllà del que diuen les frases a nivell purament textual. Quins referents busca, com vol evocar els electors a uns referents ideològics i com vol "emmarcar" (com diria George Lakoff) la realitat dins el seu model de societat i de veritat. Què vol dir cada partit a la població explícitament i també de manera implícita, subliminal, indirecta i amb tanta o més eficàcia de la que atorga la literalitat.

Avui m'agadaria fer una aportació molt senzilla, que és llistar els principals lemes dels partits polítics en aquestes eleccions. Espero que al llarg de la campanya tinguem temps per comentar-los un per un i amb prou deteniment:

PSC - Carme Chacón: La Catalunya Optimista

CiU - Josep Antoni Duran i Lleida: Respectaran Catalunya

ERC - Joan Ridao: Objectiu: un país de 1a

ICV - Joan Herrera: Solucions justes, lògiques, valentes

PP - Dolors Nadal: Les idees clares.

Per avui amb mencionar-los i deixar fluir pel cervell les primeres impressions que ens provoquen em penso que ja n'hi ha prou. Segurament els propis esdeveniments de la campanya ens donaran peu a comentar-los acuradament i entendre millor el missatge que volen fer arribar a l'electorat. Sense oblidar que, òbviament, a aquestes altures cadascú ja té el seu predilecte, em reservo fins el 7 de març per dir-vos quin és el meu... Tot i que potser donant un cop d'ull a aquest bloc ja ho podeu endevinar.

Kosovo no és el mateix, però sí crea un precedent

2008-02-19T19:23:00.004Z

Kosovo ja és un estat independent. A través d'una declaració unilateral que compta amb la tutel·la de la Unió Europea i dels Estats Units, Kosovo s'ha separat definitivament de Sèrbia i ha fet créixer així el nombre d'estats existents al continent europeu. Les reaccions que ha provocat aquest fet a casa nostra són moltes, i els motius són evidents. Existeix o no un paral·lelisme entre els casos kosovar i català o basc? És cert que no resulten unes situacions iguals, sobretot a nivell social, però el que és innegable és que Kosovo ha suposat un veritable precedent, una llum per l'esperança de totes aquelles minories nacionals i nacions sense estat que es veuen reprimides dins unes fronteres que no són les seves. La immensitat de l'abans i el després que pot marcar la independència de Kosovo s'entén clarament fent un simple cop d'ull als suports que ha rebut el nou estat arreu del planeta. En aquest sentit, l'estat espanyol ha quedat en evidència.

Les principals potències mundials, des d'Estats Units fins a França, Gran Bretanya, Alemanya o Itàlia, han donat suport a la independència kosovar. Això suposa un pas endavant més cap a la resolució del polvorí que suposaven els Balcans d'ençà de la creació artificial de Iugoslàvia després de la segona guerra mundial. Aquest territori del planeta s'ha anat reorganitzant progressiva i a vegades violentament, i la creació de l'estat de Kosovo és un graó més d'aquest procés.

Només s'han oposat a aquest procés la pròpia Sèrbia, Rússia (aliat incondicional dels serbis) i Espanya. Les raons esgrimides per l'estat espanyol per no donar el seu recolzament són una mera excusa, plantejant que la declaració unilateral d'independència no compleix amb el dret internacional. Un dret internacional que en realitat és tant feble que no va poder ni impedir la guerra de l'Iraq (això sí que va ser una acció il·legal, i a més cruel), i que a més sí contempla el dret a l'autodeterminació de tots els pobles. A nivell formal potser és "unilateral" perquè no compta amb el consentiment serbi. Però sembla obvi que una declaració de independència és per pròpia naturalesa unilateral, ja que és pràcticament impossible que aquell estat que està perdent un territori accepti aquesta situació. En el terreny dels suports internacionals, més aviat la situació és inversa, ja que la Unió Europea i Estats Units recolzen el procés, i passen a ser els estats que s'oposen a la independència de Kosovo els que estan en clara minoria.

Tots sabem els motius reals del posicionament espanyol. Tenen por que el precedent de Kosovo engresqui els pobles català i basc a lluitar per la seva independència. No volen que existeixi un precedent tant poderós, dins el continent europeu, que pugui legitimar qualsevol aspiració autodeterminista a la península ibèrica. Resumint, tenen por. I ja se sap que quan s'està encegat per la por no s'actua amb intel·ligència.

Pressionat per la proximitat de les eleccions, l'executiu espanyol s'ha sentit obligat a girar l'esquena a Kosovo. El nacionalisme espanyol és molt fort i qualsevol posició favorable a un procés independentista pot tenir un preu molt alt a les urnes de les amples Castelles, Extremadura o Andalusia. La negativa a Kosovo, però, és ara una arma de doble fil pel govern: de portes cap a dins marca l'actitud davant Catalunya i el País Basc (la cara unitària de l'estat que és la que recull més vots pels partits polítics); però en l'arena internacional negar la independència a Kosovo és admetre que l'estat espanyol té més d'un problema molt semblant dins les seves fronteres.

Tots els països del món, els que ja ho sabien i els que no, han vist una Espanya que espantada es posava en evidència i quedava retratada a la defensiva per protegir la unitat de la seva pàtria. Ni Catalunya ni el País Basc han dit que volen ser Kosovo, però l'estat espanyol ja ha deixat molt clar a tot el món que vol ser Sèrbia. Vol mantenir units els seus territoris, tot i que corresponguin a nacions diferents que reclamen el seu dret d'autodeterminació. Aquest és el gran precedent que ens deixa el cas kosovar: si Espanya vol ser Sèrbia, probablement ho aconseguirà fins al mateix dia que hagi de contemplar des de la marginalitat internacional com la majoria de grans potències del planeta recolzen a Catalunya i el País Basc en les seves proclamacions de independència.

El sucursalisme socialista està mutant?

2008-02-16T10:28:00.005Z

Algú s'haurà pogut sorprendre de la deriva relativament catalanista que durant les darreres setmanes han agafat les declaracions del president Montilla. a) Primer va ser l'advertiment de la possible desafecció de Catalunya respecte Madrid, b) després la reclamació de les balances fiscals, i per últim c) l'advertiment que la política catalana i el president de la Generalitat no es sotmeten a les dinàmiques de la política espanyola. Davant d'aquests missatges, la pregunta és inevitable: el sucursalisme socialista està mutant? La meva resposta, sincera i contundent, és NO. El PSC s'està movent estratègicament entre l'espanyolisme i el catalanisme per recollir el màxim de vots possibles. Fent "sigasages" inchoerents per l'espectre de la identitat nacional, sense una posició ferma, el socialisme català acabarà rebent el rebuix de qualsevol elector que vulgui orientar el seu vot del 9-M cap a la defensa dels interessos de Catalunya.

Aquestes són unes sintetitzades reflexions sobre els tres passos endavant que Montilla hauria fet amb un to catalanista, amb les que intento analitzar les veritables intencions del líder socialista:

a) Encobriment de la crisi de rodalies i TGV: Després de la tempesta política per l'escàndol de l'arribada del TGV a Barcelona i del col·lapse de Rodalies, el president s'havia de cobrir les espatlles. Especialment després de la manifestació de centenars de milers de persones (que d'una reclamació sobre Rodalies es va transformar a un unànime crit a favor de la independència) Montilla es va veure pràcticament obligat a fer un gest purament teatral per intentar demostrar als catalans que el president estava al seu costat. L'objectiu és, doncs, tant sols evitar que la crisi de TGV i Rodalies comportés danys irreversibles en la imatge dels socialistes a Catalunya.

b) Moviment electoral estratègic coordinat amb Solbes: Només així s'entén que l'endemà de la reclamació de Montilla, aparegui el ministre Solbes per dir que sí que publicarà les balances fiscals. No es pot creure que una reclamació que fa anys que dura, i a la qual Solbes sempre s'havia contraposat, ara sigui tant fàcil de veure realitzada. Una promesa del ministre d'economia espanyol que ja hem vist que té trampa. Primer cal veure el mètode que faran servir per calcular les balances fiscals, i en segon lloc Solbes ja ha anunciat que la publicació d'aquestes xifres en cap cas podrà afectar o condicionar les negociacions del finançament autonòmic. Així, ja em direu perquè carai les volem, les balances fiscals.

c) Resposta a l'intent de CiU d'apartar Montilla de la presidència a canvi del suport a Zapatero: Aquesta tercera manifestació de Montilla ha estat la que s'ha dut a terme des d'un més deliberat sentiment d'autodefensa. Veient la possibilitat real que Mas vulgui la presidència de la Generalitat com a moneda de canvi per donar suport al manteniment de ZP a la Moncloa, Montilla ha saltat a la defensiva com un animal acorralat. Lluny de ser un discurs catalanista, és un avís intern als companys socialistes de Madrid per dir-los que hauran de fer mans i mànigues per fer Zapatero de nou president, però que la seva cadira al capdamunt de la Generalitat és intocable.

A tot això cal sumar una raó estratègica que aglutina els tres moviments: Montilla, estandard de la secció més espanyolista del PSC i que ara domina amb mà ferma el partit, ha de mantenir els equilibris interns dins el socialisme català i acontentar així al sector del PSC més catalanista (Raimon Obiols, Antoni Castells, Joaquim Nadal, Montserrat Tura...). Aquestes declaracions no són més, doncs, que inoperants brindis al sol que articula Montilla de manera estratègica aprofitant-se de la legitimitat i el respecte que dóna el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya.

Per part meva ho tinc més que clar. No em penso deixar enganyar per unes declaracions que no són representació d'un veritable viratge ideològic del PSC respecte a la qüestió de Catalunya i les seves reclamacions nacionals. És més, qualsevol de les manifestacions de Montilla queden molt lluny del veritable objectiu final, de la cursa de fons que ens plantegem els que de veritat volem que Catalunya tingui un lloc al món: la independència com a única meta satisfactòria.

Micròfons traïdors, política vulgar

2008-02-14T19:48:00.005Z

Zapatero ha protagonitzat la que es probablement la relliscada més greu que s'ha vist en el període de precampanya. En un moment de conversa amb Gabilondo al plató de Cuatro, ja a micròfon tancat, el president del govern espanyol ha deixat anar la frase "creo que nos conviene tensión". Lògicament es referia a tensió amb el Partit Popular durant la campanya per tal de poder guanyar les eleccions. Sens dubte, un error de dimensions enormes que prové d'un dels grans polítics de l'estat espanyol i que ens demostra el trist nivell que oferirà la propera campanya. Tant per un cantó com per l'altre.

Ja és trist que el màxim representant del govern d'un estat, en aquest cas Zapatero, cometi un error d'aquest caire. Més penós resulta escoltar com intenta excusar-se per les declaracions, reorientar-les per intentar-li donar una interpretació més bondadosa que la que la pròpia expressió genera. ZP diu que quan diu tensió vol dir mobilitzar els ciutadans... He escoltat maneres bastant més aconseguides per intentar fugir d'estudi. Un personatge públic de la talla d'un president, simplement, no es pot posar de peus a la galleda d'una manera tant flagrant.

Igual de trist trobo, per altra banda, la reacció de la dreta, ja eternament reaccionària i crispada. La relliscada de ZP ha tingut el mateix efecte que acostar un encenedor a un dipòsit de gasolina: les flamarades han estat instantànies. Rajoy, Acebes, Pizarro (que s'ha adaptat molt ràpidament a l'estil dels de la gaviota) i companyia no han tingut al meu parer, i en termes estrictament d'estratègia política/electoral, unes reaccions encertades. Han optat, en primer lloc, per donar allò que ZP deia necessitar: una resposta que generi més tensió. En segon lloc, i segurament més rellevant, han seguit l'estil d'una precampanya que, d'acord amb el to habitual de la política espanyola, camina perduda pel camí fàcil i cridaner de la bronca contínua i la crispació galopant. Més intel·ligent hauria estat, de ben segur, contestar amb un missatge que digués clarament que la tensió no es generarà, que obvien respondre a un error tant desprestigiant en ell mateix. Seguidament vindrien les eternament absents idees i iniciatives de fons, tancant aquí la polèmica. Transformant-se en els únics que aconsegueixen salvar la situació amb un xic d'honor i altura política.

Pel que sembla, el més segur és que la campanya que ens proposaran PP i PSOE deixarà de banda el debat polític profund, la proposta d'uns models de societat ideològicament potents i que comporten un paquet de mesures coherent, la política en majúscules. Espero que no sigui molt demanar que els partits catalans, almenys a casa nostra, aconsegueixin alçar una mica el nivell de la oratòria electoral, ens ofereixin un debat de plantejaments sobre el país que volem i no ens obliguin a tirar-nos, com ja han fet alguns (llegeixi's Barrera i Maragall) pel desolador precipici del vot en blanc. Per cert, si ja és massa tard per alguns i us heu decidit per una butlleta sense res escrit, us proposo que reorienteu el vostre vot cap als Escons Insubmisos - Alternativa pels Demòcrates Descontents. Posats a llençar el preuat dret a vot a la paperera, aquesta és una opció original, curiosa i fins i tot interessant.

L'atractiu de les eleccions americanes

2008-02-10T13:39:00.001Z

Fa menys d'una setmana els Estats Units van viure una jornada trepidant, l'anomenat "Superdimarts", on es feien primàries a 23 estats en el cas demòcrata, i a 24 estats en el cas republicà. L'assignació de delegats després d'aquest important 5 de febrer ha deixat la cursa electoral més emocionant que mai al Partit Demòcrata. L'empat tècnic entre Hillary Clinton i Barack Obama fa preveure una ajustada cursa cap a la nominació del candidat demòcrata que, tal i com ha passat fins al moment, serà seguida amb passió en qualsevol lloc del planeta. Al cantó republicà l'atractiu és molt menor, ja que amb els suports recollits fins ara John Mc Cain s'ha pràcticament assegurat el lloc de candidat conservador.

Sigui com sigui, el que resulta inqüestionable és que les eleccions als Estats Units, que se celebraran al primer dimarts del mes de novembre, tenen la capacitat de provocar interès. La societat americana està mobilitzada, s'interessa per la política, s'identifica amb els seus líders i participa activament en els processos electorals. Aquesta realitat topa viceralment amb el baix interès que desperta la política a casa nostra i amb la por que cada cop que s'acosten unes eleccions és més forta entre la classe política catalana: l'abstencionisme.

Personalment, m'interessa molt més seguir les primàries americanes que les eleccions generals que se celebraran a Espanya el 9 de març. Tot i que en aquestes segones hauré de votar (cert és que m'agradaria no participar-hi i poder-me cenyir a participar en processos electorals catalans), a menys d'un mes d'anar a les urnes no hi ha hagut cap aspecte del debat preelectoral que hagi despertat el meu interès. Ni per part dels partits estatals ni tampoc per part d'aquells que més segueixo, els estrictament catalans. Alguna cosa no s'està fent prou bé per aconseguir que l'electorat es mobilitzi.

Val a dir que les eleccions a la primera potència mundial ens interessen a tots. Les decisions futures del president dels Estats Units també ens poden afectar a Catalunya. Però és més que simptomàtic que unes eleccions per les quals queden més de 9 mesos siguin molt més apassionants que les que haurem de votar quan encara no s'hagi acabat l'hivern. Als Estats Units sempre hi haurà moltes coses per retreure'ls-hi, però alguna cosa deuen fer bé per gaudir d'uns processos democràtics que desperten admiració arreu del món.

Perquè carai tenim Parlament?

2008-02-08T19:07:00.001Z

Ahir es va produir un fet important al Parlament de Catalunya: ERC es va desmarcar dels seus dos socis de Govern (PSC i ICV) en una votació a la Cambra. En concret, se sotmetia als vots dels diputats una proposta de CiU per rectificar el recorregut del TGV pel mig de Barcelona. Sens dubte, un moment que cal tenir en compte, ja que la "disciplina de vot" entre els socis del tripartit és la segona vegada que es trenca al Parlament. Més enllà d'això, el que personalment m'ha deixat força parat és el poc pes que sembla tenir el Parlament, si més no a jutjar pel que ha passat després de la votació sobre el traçat del TGV pel centre de la capital catalana.

Gràcies als vots de CiU i ERC la proposta de variar el traçat, i per tant aturar les actuals obres, va ser aprovada. Per tant, ha parlat la veu del poble, ja que s'ha pronunciat el Parlament (què és la casa de tots, on cadascún dels habitants d'aquest país estem proporcionalment representats d'acord al que vam votar a les últimes eleccions a través del repartiment de diputats entre les diverses formacions polítiques). Tot i això, el que s'ha decidit sembla talment paper mullat, les obres continuen en marxa i el president Montilla ja ha anunciat que no defensarà davant del Ministreri de Foment cap variació en el traçat.

Així doncs, de què serveixen les institucions que asseguren un funcionament democràtic de la nostra societat? On queda la veu del poble que en cada votació s'expressa al Parlament? Es fa el que diu el Govern, perquè sí? Quantes votacions que no porten enlloc, com aquesta, es duen a terme cada any a la Cambra...? En definitiva, perquè carai tenim Parlament?

Em sembla un dèficit democràtic gravíssim que qualsevol votació que obtingui el vist i plau al Parlament no acabi tenint cap efecte en la vida real. En aquests casos, la política es converteix en una realitat en sí mateixa, en un joc entre polítics i per a polítics on només tenen sentit posicionaments estratègics i picabaralles entre partits que només afecten a les relacions que mantenen entre ells i a les friccions constants que marquen el seu dia a dia. La política deixa d'estar al servei dels ciutadans per posar-se al seu propi servei. És en dies com aquests, quan la política només és per polítics, té resultats polítics i no tenyeix la realitat, que la gent del poble (aliena a aquestes disputes) sent la classe política molt allunyada i desconnectada de la seva concepció del món.

Serà la meva tendre innocència, que em fa pensar que és possible viure en una democràcia de debò, la que em permet escandalitzar en una situació com aquesta...

Què hi fa algú com tú en un càrrec com aquest?

2008-02-06T18:50:00.001Z

Cada vegada quedo més sorprès de la facilitat que, en general, sembla tenir tothom per posicionar-se respecte qualsevol tema que se li plantegi. Veig aquest fenomen especialment reflectit en uns personatges que van de "totòlegs" (opinen de tot) i es passegen per la majoria de mitjans de comunicació del país parlant tant aviat d'esports com de cultura, de política lingüística o d'economia, d'immigració o sobre quina és la millor manera de fer uns ous ferrats... I jo em pregunto, d'on treuen la impressió que es pot parlar amb autoritat d'una temàtica prou específica, per tècnica que sigui, sense tenir-ne un coneixement profund? Com es poden defensar estoicament determinats plantejaments, aferrant-se a la pròpia ignorància? He arribat a una conclusió: simplement ho han après de la majoria de polítics que ocupen càrrecs a l'administració pública.

I si no, que algú m'expliqui: què hi fa un anestesista com a Ministre de Indústria, Turisme i Comerç? Parlem evidentment de Joan Clos... O bé un catedràtic d'història contemporània com a Conseller de Política Territorial i Obres Públiques? És el cas de Joaquim Nadal. Qui em sap explicar perquè el Conseller d'Interior, màxim responsable dels Mossos d'Esquadra, és un enginyer tècnic en química industrial (Joan Saura); o perquè una metgessa especialitzada en gestió sanitària és consellera de Justícia (Montserrat Tura)? Aquests són només alguns exemples de la llarga llista de polítics que han estat els màxims responsables del país en matèries que quedaven totalment separades de les seves àrees de coneixement. M'agradaria destacar que aquest fenomen es dóna independentment dels partits que han permès el nomenament de tots aquests càrrecs. No es tracta d'una qüestió partidista, sinó d'una lacra generalitzada en tot el nostre sistema polític.

És que potser a Catalunya no tenim especialistes prou qualificats en cadascuna de les àrees que requereixen alts càrrecs a les conselleries, ministeris, direccions generals i secretaries dels governs? Les facultats estan plenes d'estudiants. És que els millors en cada camp defugen l'exercici de la responsabilitat pública? Tant mal renom té la política? Tant mal recompensat està assumir la màxima responsabilitat del país en la pròpia àrea de coneixement?

Per sort tenim alguns exemples per l'esperança: Antoni Castells, conseller d'Economia, Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, o Bernat Sòria, Ministre de Sanitat, demostren que és possible que gent preparada per a cada càrrec ocupi el seu lloc corresponent i exerceixi les seves responsabilitats amb eficàcia, correcció i professionalitat. Per desgràcia, aquests casos són només fugaces esperances en una Administració farcida d'incompetents que, gràcies a la seva habilitat per escalar dins l'organigrama d'un partit polític, s'han fet seva una cadira que mai els hauria pertocat.

Mentrestant, doncs, un historiador ens continuarà explicant per on ha de passar o no ha de passar el TGV, un enginyer tècnic ens convencerà de l'encert de l'actuació repressiva dels Mossos en l'última manifestació i un anestesista exposarà els motius estrictament tècnics de perquè una gran ciutat com Barcelona es queda completament a les fosques.

Justícia i democràcia

2008-02-05T17:28:00.001Z

Actualment estem vivint les setmanes culminants del procés de il·legalització dels partits PCTB i ANB. Aquestes dues formacions basques, si es compleixen tots els pronòstics, quedaran en breu fora de la legalitat i, per tant, no podran concórrer a les eleccions del 9 de març. Aquesta situació ens planteja una profunda reflexió sobre què entenem per democràcia, quin paper hi juga un dels tres poders que l'estructuren (la justícia), i com els estaments jurídics assimilen el discurs polític per retallar la capacitat que té el propi sistema democràtic per representar totes les sensibilitats existents entre la població.

Si la il·legalització finalment es porta a terme l'esquerra abertzale es quedarà sense cap força política que la representi. Això significa, ni més ni menys, que totes aquelles persones que se sentin identificades amb els plantejaments d'aquests partits no tindran a qui votar. Simplement quedaran fora del joc democràtic, no tindran possibilitat de veure les seves reclamacions portades a l'escenari de la política parlamentària.

En aquest punt ens hem de remetre a una confusió que els discursos polítics primer del PP, i ara també del PSOE, han portat a confondre ETA i el seu terrorisme amb tota l'esquerra abertzale. Els partits nacionalistes espanyols (PP i PSOE) han aconseguit arrossegar els organismes judicials a aquesta lògica. Tot i que en algun moment el jutge Garzón ha dit que aquesta associació no era correcte o exacte, la veritat irrevocable dels esdeveniments ens està portant cap a un escenari de democràcia amputada, on una part de la població no tindrà cap possibilitat d'escollir els representants de les seves idees.

Aquest judici contra el PCTB i ANB és la viva imatge de l'estratègia que el nacionalisme espanyol, en bloc, està utilitzant des de fa temps per defugir el debat seriós del conflicte basc. Relacionant l'independentisme d'esquerra basc amb les armes, PP i PSOE eviten parlar clar de la veritable qüestió de fons: el model d'estat i l'encaix de realitats nacionals pròpies com les del País Basc i Catalunya en un estat que avui per avui està molt lluny de ser realment plurinacional. Etiquetar el problema basc exclusivament com una guerra contra el terror d'ETA i posar totes les reclamacions sobiranistes dels bascos dins d'aquest mateix sac és una maniobra que ha passat de la palestra política als jutjats.

Una situació que retalla una mica més les llibertats democràtiques del poble basc, i que dóna més arguments que mai als independentistes de Catalunya i d'Euskadi per alçar la veu contra un estat que no està disposat a entendre les seves veritables realitats i posicions. El futur dels pobles basc i català veu com es van estrenyent les possibilitats que li queden per continuar endavant. La porta secessionista està més oberta que mai, i som molts els que la volem creuar.

La ràdio també dóna alegries

2008-02-04T16:40:00.001Z

Fins ara la majoria de textos en aquest bloc han tingut un caràcter més aviat crític, posant de relleu situacions o realitats que considero força negatives. No obstant, també cal saber reconèixer el valor d'allò que està ben fet, i per aquest motiu avui dedicaré unes línies al programa "Els 25", que emet Catalunya Ràdio cada dissabte d'1 a 2 del migdia.

Com pot fer sospitar el seu nom, aquest espai radiofònic està dedicat al 25è aniversari que aquest any compleix Catalunya Ràdio. Plantejar un programa commemoratiu i amb certa concepció endogàmica com aquest no és, ja de bon principi, un propòsit fàcil. En canvi, en el cas d'"Els 25" s'aconsegueixen evitar els perills que suposa que una emissora es dediqui un programa a ella mateixa. Les fòrmules que s'utilitzen són, sobretot, un format original, dinamisme, curta durada, entreteniment singular i un estil fresc aportat en gran part per la presentadora Mireia Mallol.

La mecànica del programa és la d'un concurs, amb dos participants. El joc s'articula amb un tauler (que evidentment cal imaginar) per on cada concursant avança al llarg de 25 caselles segons les puntuacions que obté tirant els daus (el funcionament seria semblant al clàssic joc de l'oca). Cada casella emmagatzema una pregunta sobre Catalunya Ràdio, que si els concursants responen amb encert els atorga un premi. A part de la presentadora i dels dos concursants, acompanya la partida un convidat que representa, pel que sigui, una part significativa de la història de l'emissora.

El resultat és una hora entretinguda, molt adient per la franja horària durant la qual s'emet i que ens obre les portes de Catalunya Ràdio per aprendre'n el funcionament intern i alguns detalls prou curiosos. Per tots aquells que estimem la ràdio i que hem crescut escoltant l'emissora nacional de Catalunya la proposta d'"Els 25" ha estat una sorpresa agradable. Des d'aquí, doncs, es converteix també amb una sincera recomanació.

Piqueras, sang i fetge

2008-02-03T11:52:00.002Z

Les televisions privades estan en ple dret de programar el que els vingui més de gust. Tant és així, que fins i tot podrien optar per no fer informatius. Ara bé, el que és èticament i moralment intolerable és l'opció que des de fa temps practica Telecinco: anomena "Informativos" a un programa, el de Pedro Piqueras, que simplement no és un informatiu.

Els serveis informatius de Telecinco fa temps que han perdut la noció del què és notícia i del que significa informar a la població sobre l'actualitat. Mentre sopem, cada dia ens serveixen com a informació un seguit de peces que parlen només de successos: un jove immigrant assassinat a punyalades per membres d'una banda radical, una detenció d'una xarxa de traficants de droga, un accident on han perdut la vida set persones, una organització terrorista que utilitza dones amb deficiències mentals perquè s'immolin,... Un dia qualsevol, aquest era el panorama de l'actualitat que em dibuixava el senyor Piqueras. Vaig contar que 8 de cada 10 notícies que vaig poder veure implicaven ferits, delictes, conflictes o morts.

La recerca de l'audiència a la desesperada no justifica que es transformi d'aquesta manera el concepte de "informació" com a gènere periodístic. Aquesta és una barrera que no poden traspassar ni tant sols les televisions privades. No es pot permetre que la credibilitat que tenen els informatius com a model de programa es destrueixi d'aquesta manera. El que fa Piqueras constitueix un veritable engany a l'audiència, que veient l'actualitat noticiable que presenta Telecinco pot arribar a la conclusió que el món és una bassa de sang, un lloc hostil ple de gent cruel disposada a fer-nos mal, on només hi ha baralles entre bandes, assassinats, robatoris, estafes, morts... es promou la paranoia que estem en una inseguretat constant i, per tant, ens fan entrar la por al cos. Sembrar el terror és, literalment, el que coneixem com a terrorisme.

Aquesta reflexió, com tantes d'altres que es podrien fer sobre mil i un programes que incompleixen ja no lleis en l'estricte terreny de l'audiovisual, sinó inclús del codi civil i penal, em remet de nou a la reclamació que ahir plantejava en aquest mateix espai: és urgent la creació d'un organisme regulador de l'audiovisual a l'estat espanyol. El CAC està molt bé, és tot un orgull per Catalunya i pel nostre panorama audiovisual, però mentre no pugui tenir capacitat reguladora sobre qualsevol emissió que es pugui veure en terres catalanes continuarem bombardejats per la indecent basura televisiva que ens envien des de Madrid.

La publicitat i la seva regulació a la nostra pantalla

2008-02-02T10:00:00.001Z

Avui m'agradaria compartir amb tots la part final d'un document que fa cosa d'uns mesos que vaig elaborar. A partir de la reforma de la directiva de la Televisió Sense Fronteres per part de la UE, el meu propòsit era reflexionar sobre si aquesta llei serviria per fer una millor regulació de la publicitat en la televisió. A partir d'aquí, vaig arribar a plantejar-me el perquè encara no existeix una autoritat reguladora de l'audiovisual a l'estat espanyol (en canvi, sí que existeix el CAC a casa nostra). Les següents línies, doncs, intenten analitzar aquesta situació i fer hipòtesis sobre opcions de futur.

"...La reforma de la directiva Televisió Sense Fronteres sembla que tampoc permetrà resoldre un dels mals endèmics del panorama televisiu espanyol des da fa alguns anys: la inexistència d’aquesta autoritat reguladora independent que tingui competències sobre els operadors que emeten en el conjunt de l’estat. El nou text europeu sí que inclou que, per tal de fer complir els pretextos de la pròpia llei, s’insta als països membres a crear els seus propis consells audiovisuals nacionals. Ara bé, el problema és que deixa aquesta possibilitat com a una “via opcional”, i no obliga als estats a crear els seus propis organismes, tal i com hauria estat desitjable per tal de desencallar la situació al nostre país. Podem lamentar, per tant, que Europa no obligui a crear un consell de l’audiovisual a Espanya. No obstant, tampoc podem oblidar que les raons d’aquesta important mancança s’han de buscar, en definitiva, al propi estat espanyol i no en un context europeu, ja que aquesta obligació resulta del tot innecessària en molts països del vell continent pel simple fet que ja disposen d’un organisme d’aquestes característiques.

L’argumentació sobre la necessitat d’una autoritat independent de regulació es troba molt ben exposada en el llibre de Joaquín Tornos, i encarregat pel Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), Las autoridades de regulación de lo audiovisual, un document que va ser creat precisament perquè fos tingut en compte com a eina útil per a la creació d’un Consell Superior de Mitjans Audiovisuals a l’estat espanyol. Al pròleg d’aquest llibre, firmat per Lluís de Carreras, es posa de rellevància el perquè no existeix una autoritat de regulació a Espanya tot i ser una necessitat més que demostrada: “L’actual configuració europea del sistema audiovisual es fonamenta en l’establiment de les autoritats independents de regulació audiovisual. I no només a Europa: tot i que de característiques diferents, actualment existeixen al món 61 països que han creat autoritats de regulació audiovisual, entre els quals s’ha d’incloure Catalunya. En canvi, a Espanya els grans partits de l’arc parlamentari han mostrat molt poca voluntat de crear el Consell Superior dels Mitjans Audiovisuals, tot i l’acord pres al Senat en la V Legislatura com a resultat dels treballs de la comissió especial sobre continguts televisius que va presidir la senadora Victòria Camps”.

Actualment, com es ben sabut per totes els persones interessades en el camp de la comunicació, continua pendent de tramitació parlamentària una llei de l’audiovisual que permeti la creació d’aquest consell. Com diu Lluís de Carreras, al llarg dels darrers anys “s’ha atès més a la vociferació política que a la voluntat real de crear-lo”, convertint el control i la regulació dels mitjans en una qüestió partidista (un mal vici molt perillós i fortament arrelat en la tradició política espanyola que, pel que fa als mitjans de comunicació, s’exemplifica en el fet que la premsa s’ha convertit en un autèntic sistema de blocs enfrontats, i que en altres matèries més enllà de la comunicativa s’ha posat traves a la resposta política que han reclamat i reclamen moltes de les necessitats reals del país).

Tot i les continues reclamacions de diverses associacions i entitats, tant des de col·lectius vinculats als mitjans radiofònics com des del sector televisiu, aquest projecte de llei (que actualment depèn del Ministeri de Indústria, Turisme i Comerç dirigit pel català Joan Clos) està aturat, i el mateix ministre s’ha expressat clarament pessimista respecte al futur immediat de la llei en les seves últimes referències sobre aquest assumpte als mitjans de comunicació. En concret, a 2 de març de 2007 Clos manifestava que “veu difícil” que la llei de l’audiovisual s’aprovi en la legislatura actual. El motiu, segons el mateix ministre, és la “falta de consens parlamentari” el que evita que el projecte tiri endavant. Cal recordar, a més, que aquest projecte formava part del programa electoral amb el qual el PSOE, l’actual equip al capdavant del govern espanyol, va concórrer les eleccions generals del 2004.

Així les coses, fent un exercici d’especulació sobre les possibilitats a curt o mitjà termini de la creació d’una autoritat independent de regulació audiovisual a Espanya, només existeix l’esperança que s’accelerin els tràmits parlamentaris abans que s’acabi la legislatura, d’aquí a menys d’un any, o com a mal menor que aquest projecte aconsegueixi tirar endavant durant la legislatura següent.

Esgotant els recursos imaginatius, existeixen algunes possibilitats molt poc probables perquè el sector audiovisual a casa nostra funcioni sota una regulació eficaç. Una, per exemple, seria la creació d’un organisme d’àmbit competencial superior en el marc de la Unió Europea, on els telespectadors espanyols poguessin reclamar per a la defensa dels seus drets. Una possibilitat que atenent a la realitat sembla més que improbable, ja que de fet avui dia no s’ha manifestat cap voluntat de tirar endavant un projecte d’aquestes característiques, precisament perquè molts dels estats membres de la Unió Europea ja disposen dels seus organismes nacionals.

Encara utilitzant una mica més la imaginació, ni una altra via fins i tot més eixelebrada ens seria útil als habitants de Catalunya per disposar d’un organisme amb capacitat d’actuació sobre tots els canals televisius que podem sintonitzar, i que consistiria en la independència política de Catalunya. Si això passés, cosa ara mateix molt poc probable, el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) podria actuar sobre qualsevol operador català, però si les televisions espanyoles emetessin a casa nostra el CAC tampoc podria regular la seva activitat, ja que el nou text de la directiva europea contempla que en cas d’emetre en un territori nacional que no sigui el seu els operadors quedarien subjectes a la regulació del país d’origen (tot plegat suposant també, dins aquesta ficció d’impossibles, que Catalunya entrés com a estat membre de ple dret dins de la UE un cop
s’hagués proclamat independent).

Sigui com sigui, doncs, per culpa de la inoperància dels representants polítics espanyols els telespectadors catalans ens veiem condemnats, així com els de la resta de l'estat, a tenir una televisió que a la pràctica no està sota cap control directe i efectiu per part de l'administració, amb l'agreujant que a Catalunya gaudim de l'exemplar experiència del CAC i la seva acció sobre Televisió de Catalunya, amb la qual cosa sí que ens podem imaginar com seria de bonic poder disposar d'unes programacions televisives de qualitat i controlades per una autoritat independent fos quin fos el botó del comandament que volguéssim pitjar.

Buenafuente, mira enrere i aprèn

2008-02-01T16:36:00.001Z

Hi ha certes idees que, en el terreny del simbolisme o de la metàfora, molts de nosaltres tenim incrustades en el nostre cervell. En la trajectòria vital d'una persona, per exemple, sovint s'utilitza la metàfora que ens fa imaginar la vida com un llarg camí, en el qual el millor sempre és caminar, mirar endavant, no deixar d'avançar. Anar enrere, retrocedir, fixar-se en el passat, resulta negatiu. Per altre banda, quedar-se parat enmig del camí tampoc no resulta la millor opció, ja que no s'avança i per tant no es millora.

Els personatges de l'star sistem mediàtic viuen amb una creu: la seva trajectòria vital està a la vista de tothom, si més no en el terreny laboral. En aquesta professió, com en totes, hi ha exemples de frustració i fracàs. A l'altra banda de la balança hi ha també exemplars trajectòries d'èxit forjades gràcies a un avanç a passos agegantats. Andreu Buenafuente és, en el panorama televisiu actual, l'expressió més aconseguida del que significa triomfar en aquesta vida, avançar ràpidament en aquest camí metafòric.

No obstant, potser ens hauríem de parar a reflexionar en profunditat sobre si avançar, anar sempre més endavant, és indiscutiblement bo. Jo crec, simplement, que no. Sobretot si contrastes aquesta carrera cap a l'infinit amb la defensa coherent d'uns valors. M'explicaré.

Buenafuente va començar a una ràdio local, va aconseguir progressar fins arribar a Televisió de Catalunya i, més endavant, va fer el salt a les espanyes on ha aconseguit culminar la seva brillant trajectòria. En algun pas del seu camí, però, s'ha hagut de desfer d'alguns valors, que eren com un sac de rocs que portava en una motxila a l'esquena i que no el deixaven avançar prou ràpidament. Em vull centrar en un d'aquests valors: la catalanitat.

El pas de la pantalla catalana a la pantalla estatal va significar per a molts, i per a mi també, una renúncia de Buenafuente a la seva catalanitat. Catalunya li quedava petita. Ahir a la nit no vaig poder evitar comparar aquest plantejament amb el de Toni Soler, efectivament, mentre mirarva el Polònia. Soler i el seu equip han sabut trobar la felicitat i la plenitud no només a Catalunya, sinó a més significant-se en la defensa de la seva nació. Els del Polònia s'han aturat a mig camí, han creat una llar perfecte i han decidit fer servir els rocs (els valors) per defensar a ultrança la integritat, el valor i la grandesa del seu lloc al món. Encara que aquest sigui un lloc a mig camí...

No he pogut evitar preocupar-me al llegir a la premsa que l'equip d'en Toni Soler estan en negociacions amb Cuatro per fer una versió de Polònia a l'espanyola, per tot l'estat. La idea és bona, sempre que això no porti a Soler i els seus a buidar la motxilla, llançar els rocs de la catalanitat i posar-se a caminar només mirant cap a Espanya.

És el mateix mentir que no dir tota la veritat?

2008-01-31T15:52:00.001Z

Aquest matí ens hem llevat amb la premsa gratuïta com a protagonista. En concret, el diari ADN publica un article de Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya. La peça serveix, entre d'altres coses, perquè Maragall ens descobreixi una interessant intenció, però no pas perquè ens la confirmi del tot: diu que aquesta mateixa jornada, 31 de gener, decidirà si presenta el seu nou projecte polític, el Partit Català d'Europa, a les properes eleccions generals del 9 de març. Tot i que el diari ADN es pot felicitar per l'exclusivitat en la publicació d'aquest article, qui està traient una major suc a l'imminent anunci de Maragall no és aquest rotatiu de la premsa gratuïta. Catalunya Ràdio, sorprenent i hàbilment, sembla que és ara qui té la paella pel mànec sobre aquesta informació plena d'interès i misteri.

Durant tot el dia Catalunya Ràdio s'ha fet ressò en els seus informatius de la qüestió pendent amb la qual ens deixa Maragall. Per més inri, i per més glòria, ens obsequia amb un breu tall de veu en el qual l'expresident diu que no li falta personal per omplir la llista de la possible candidatura del Partit Català d'Europa. D'on surt aquest tall de veu? Doncs, com explica a bombo i plateret la pròpia emissora, d'una entrevista que Pasqual Margall ha concedit al programa "Problemes Domèstics" de Catalunya Ràdio, presentat per Manuel Fuentes, que s'emetrà demà dia 1 de febrer. Caram, caram...

Maragall està prenent realment avui aquesta decisió? O la decisió ja està presa? Sembla més aviat que caldria apostar per la segona opció. De no ser així, a sant de què Catalunya Ràdio es reserva una entrevista amb l'expresident per fer-la pública un dia després? L'emissora està jugant clarament amb l'expectativa que pot generar l'anunci de la presentació a les eleccions del Partit Català d'Europa. Per tant, Catalunya Ràdio ja sap si el misteri de Maragall es resoldrà amb un si o amb un no.

I és que, si Catalunya Ràdio no sap la resposta, és més, si en la seva entrevista no es parla sobre aquesta resposta, quin sentit té l'entrevista que s'està reservant. Quina absurditat representaria una entrevista amb el protagonista del dia, Pasqual Maragall, si aquest no parla ni analitza la seva decisió, "recent presa", sobre el Partit Català d'Europa! Arribats a aquest punt, personalment se'm planteja un dilema d'ètica professionals sobre la gestió que està fent Catalunya Ràdio d'aquesta entrevista i d'aquesta informació. Si Catalunya Ràdio sap si el Partit Català d'Europa es presentarà o no a les eleccions, és correcte que no ho informi als seus oients? On és el dret elemental de la població a estar informada? És vàlid que un mitjà de comunicació jugui amb aquest dret per generar expectativa i intentar obtenir millors audiències, prestigi o simplement una exclusiva? S'ha de jutjar diferent si aquesta maniobra es fa des d'un mitjà privat o des d'un de públic, com és Catalunya Ràdio?

Més enllà de l'ètica professional de Catalunya Ràdio o de qualsevol cas semblant (en trobaríem un munt, sobretot amb la intranscendent informació de la premsa del cor) el que em sembla innegable és que no dir tota la veritat del que saps és a la pràctica el mateix que dir una deliberada mentida.

Se sap quan es comença, però no quan s'acaba

2008-01-30T18:07:00.004Z

Avui estic d'enhorabona. I és que un naixement sempre és bon motiu per esta-ho. Heus aquí l'arribada al món del meu blog. Una il·lusió que feia temps que em rondava pel cap però per la qual mai havia trobat una estoneta de tranquil·litat. Com tot, però, al final s'ha solucionat amb un cop de cap voluntariós i conscient que el futur d'aquest espai estarà marcat més per les ganes d'actualitzar-lo que no pas pel temps disponible per fer-ho.

En aquest primer dia m'agradaria fer referència a un excel·lent article d'opinió que es podia llegir aquest matí a les pàgines de La Vanguardia. El text, firmat pel catedràtic de Ciència Política de la UPF Ferran Requejo, és d'una qualitat i una claredat exquisides, i us n'intentaré fer un breu i segurament defectuós resum.

El que exposa Ferran Requejo en el seu article és que l'estat espanyol s'ha de plantejar seriosament el seu futur sobre l'encaix de sensibilitats nacionals respecte el País Basc i Catalunya. Penso que l'article expressa molt bé que en realitat l'aparell de l'estat i la pròpia constitució no reflecteixen la plurinacionalitat que comporta l'existència dels territoris i les societats catalana i basca, i respecte a aquest desajust Requejo, des de la seva òptica de persona especialitzada en la matèria, planteja 6 opcions de futur:

1. La centralització definitiva de l'estat, rebutjant a acceptar els trets diferencials de de les nacions que hi conviuen més enllà de l'espanyola. Es tractaria d'un procés d'involució que emularia un model com ara el francès.

2. El manteniment de la situació actual, amb un estat de les autonomies que reparteix igualtat entre regions i que arrossega les continues reivindicacions basques i catalanes.

3. Un estat federal clàssic, simètric. Donaria competències als territoris, però no satisfaria el component emocional, simbòlic i històric del cas català i basc.

4. Un estat federal asimètric que donaria, a més de les competències, un reconeixement explícit de l'especificitat de Catalunya i Euskadi.

5. Una lliure associació de Catalunya i Euskadi a l'estat espanyol, una confederació.

6. La segregació i, en conseqüència, la independència de Catalunya i Euskadi.

Requejo no dedica cap comentari a la primera opció, donant-la per descartada. Comenta que la segona i la tercera en cap cas serien suficients i, per tant, satisfactòries. Deixa la porta oberta, doncs, a les tres darreres opcions com a més lògiques, coherents i desitjables.

L'article no acaba sense recordar que encara cap govern de Madrid s'ha atrevit a plantejar-se aquest tema, i per tant aquestes opcions, prou seriosament com per prendre una determinació responsable, ferma i justa. Potser després del 9 de març es pot dibuixar la opció que, en tot cas, cada poble ha de poder determinar lliurement fent ús del seu dret a decidir.

La meva opinió? Què voleu que us digui... jo quan jugo a daus sempre prefereixo treure un sis.