Carretero divideix?

D'ençà de l'article de Joan Carretero publicat a l'Avui, en el qual manifestava la necessitat d'una nova candidatura independentista a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, s'han dit moltes coses i n'han passat algunes més. Finalment Carretero ha abandonat ERC, i sembla força probable que, si pot reunir els suports i els recursos necessaris, el doctor de Puigcerdà encapçalarà un nou partit català. Davant d'aquesta hipòtesi, els partits polítics que actualment existeixen ja s'han posat a fer càlculs sobre com podria afectar als seus resultats electorals el sorgiment d'una nova proposta prou potent com la que està germinant a l'entorn de Carretero.

Especialment preocupats semblen a ERC, ja que resulta lògic pensar que els seus resultats electorals serien els que registrerien una major pèrdua de vots en motiu de l'alternativa proposada per Carretero. En conseqüència, des de les files republicanes no és d'estranyar que s'acusi a Carretero de pretendre "dividir el vot independentista", debilitant-ne així la força i la seva capacitat d'influència. M'agradaria fer algunes reflexions al respecte:

Assegurar que el possible nou partit dividirà l'independentisme és donar per suposat que l'independentisme té un segell genui i insubstituible: el d'ERC. Senzillament no em sembla gens honrat defensar aquesta postura. Les ideologies no existeixen perquè algú se les apropiï en exclusivitat. Així doncs, quan existeixen diverses opcions que representen una mateixa idea, com es pot dir que una divideix, mentre que l'altra no ho fa? Perquè una ha de representar intrínsicament la unitat i la força, mentre que l'altra es condemna a la divisió i la debilitat? En aquest sentit, al meu parer tant dividiria (o uniria) un nou partit, com ERC, com la CUP si es presenta al Parlament, o bé aquest nou partit anomenat Força Catalunya (la cara visible del qual és Santiago Espot).

Quan es comparteix una mateixa idea, no ha d'haver-hi cap inconvenient per posar-se d'acord. Amb això vull dir que resulta ridícul desanimar-se per si els independentistes quedaran trossejats. Les diverses opcions correspondran amb els matisos que existeixen a la pròpia societat (en la proporció que hagin estat votades durant els comicis, que per això serveixen, per establir representativitats). A l'hora de fer pactes (per fer un nou govern, per tirar endavant lleis, o pel que sigui) no veig cap inconvenient més enllà de les ridícules confrontacions personalistes perquè aquells que defensen l'independència de Catalunya uneixin les seves forces sempre que faci falta.

En aquest sentit, ha estat la mateixa ERC que, amb el pacte tripartit, ha fet impossible la unió de l'eix independentista (0 si més no catalanista). Simplement ha preferit donar prioritat a l'eix dreta-esquerra, i això inevitablement li ha passat factura. Amb l'abandó de Carretero, sembla clar que finalment ERC ha decidit postular-se primer com un partit d'esquerres i, en segon lloc, com un partit independentista. Carretero lidera un projecte que vol posar per davant de tot l'independentisme, un debat que no ha creat Carretero sol sinó que ha estat el motiu de l'horrorosa esquisofrènia que ha patit ERC durant els últims temps.

En definitiva, ERC ha escollit també arraconar els que preferien lluitar pels objectius nacionals, ja que ha posat per davant els interessos d'esquerres. Totalment legítim, com també és legítim que els que volen prioritzar l'independentisme es busquin noves opcions. Això ens fa pensar, com hem dit, que el tret principal d'ERC vol ser, segons la seva direcció, el fet de ser d'esquerres. Res a dir. Ara bé, espero que no per això el PSC o ICV els acusin de "dividir el vot d'esquerres", debilitant-ne així la força. I si això passa, almenys espero que a ERC no els sorprengui.

De tota manera, les primeres pinzellades ideològiques que ha donat Carretero sobre el possible nou partit no coincideixen tant amb ERC, sinó que més aviat encaixen molt millor amb els sectors independentistes de CDC (independentistes i de centre-dreta). Artur Mas ho sap, i per això ja ha convidat Carretero ha entrar a la seva Casa Gran. Mentre Esquerra s'equivoca tornant-se cada vegada més sectària i llimant les diferències entre els seus fent-los fora, Mas ha optat fa temps per una estratègia de portes obertes que, precisament per la seva ambició, pot acabar o molt bé o en una gran catàstrofe. Sigui com sigui, penso que Carretero no s'hauria de deixar absorbir per CiU i hauria de tirar endavant el projecte d'un nou partit.

La possibilitat que Carretero crei un nou partit no ha de veure's com una raresa, sinó com un fet ben natural dins el funcionament d'un país democràtic. Recordem que a Catalunya la democràcia és relativament recent, i el panorama de partits amb representació al parlament no ha estat massa canviant. Potser a les properes eleccions es produiran més alteracions, ja que després de l'aparició de Ciutadans a la passada legislatura, sembla que per les properes eleccions es preparen diverses propostes (hem comentat els casos de Força Catalunya o de les CUP, per no oblidar la Plataforma per Catalunya ultradretana liderada per Josep Anglada). Sincerament, davant d'això (m'agradi més o menys cada projecte en concret) crec que les noves opcions enriqueixen. Si realment tenen raó de ser, les urnes les posaran al seu lloc. Si no és així, fracassaran. No hi veig més maldat. El que cal preguntar-nos és qui té por a noves opcions, i perquè.

Junqueras vs Tremosa?

Els electors catalans ja coneixen les dues opcions nacionalistes/sobiranistes per les quals podran votar el proper mes de juny, en una nova convocatòria de comicis al Parlament Europeu. Primer es va conèixer la candidatura de l'economista Ramon Tremosa per CiU, i recentment l'historiador Oriol Junqueras ha estat presentat com el candidat d'ERC per Europa. Els partits de vocació nacional opten per perfils independents, amb la clara intenció de superar el desencís de la població envers la política amb l'entrada d'aire fresc que suposa la incorporació de personatges amb bona reputació professional i una treballada projecció mediàtica.

Tremosa i Junqueras estan rebent ja des dels primers dies un allau de suports, per un cantó, i una bon grapat de clatellades, per l'altra. Aquests símptomes no tenen perquè ser dolents a priori, si fem cas a aquella màxima que diu que "l'important és que parlin de tu, tan se val si bé o malament". La dita serà bona fins que una d'aquestes clatellades no ens en tombi algun dels dos (o tots dos), cosa que els que volem una Catalunya ben representada a Europa esperem que no passi. Dit això, alerta amb plantejar aquestes eleccions europees com un pols entre CiU i ERC, entre els seus respectius candidats-estrella-independents-estrenats-de-trinca. Potser recordant els resultats del 2004 trobarem diversos motius pels quals a Junqueras i Tremosa no els convé plantejar aquestes eleccions com una competició entre ells.

Per començar, les europees del 2004 van ser les eleccions amb més abstenció en la història electoral catalana: només van tenir un 39,80% de participació. Els socialistes van ser els més votats, pujant 8 punts i aconseguint el 42,85% dels vots. Per si amb això no n'hi havia prou, el Partit Popular va ser per primera vegada la segona força més votada a Catalunya(17,81%), superant per poquet a CiU, que va concórrer a les eleccions dins la coalició electoral Galeusca, i que va tenir el pitjor resultat electoral de la seva història (17,44%). Esquerra, dins la coalició l'Europa dels pobles, va aconseguir l'11,8% dels vots. Vosaltres mateixos us podeu entretenir a treure conclusions sobre eleccions passades amb la següent taula de resultats de les eleccions europees del 2004 i del 1999.

Candidatures		% Vot 2004	% Vot 1999
	Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)	42.85	34.64
	Partit Popular (PP)	17.81	16.90
	Convergència i Unió – Galeusca – Pobles d’Europa (CiU)	17.44	29.28
	Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)	11.8	6.06
	Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA)	7.17	7.48
	altres	2.38	3.91
	en blanc	0.55	1.73
Font: Ministeri de l'Interior

Amb les dades a la mà, sembla evident que el què més convé a ERC i CiU és, aquesta vegada que semblen presentar dos candidats potents a Europa, unir forces per tal que una visió sobiranista sigui majoritària en la representació catalana al parlament europeu. Es tracta d'una bona oportunitat que aquests dos partits només poden dinamitar barallant-se entre ells mateixos enlloc de col·laborar. Com a mínim, cal que mirin de respectar-se i de no posar-se pals a les rodes mútuament. Com sempre, els "enemics" - sí és que n'hi ha d'haver- són els partits d'obediència espanyola (PSOE/PSC i PP), que en les darreres eleccions europees van acumular més del 60% dels vots.

Catalunya ha de demostrar en aquestes eleccions europees del 2009 dues coses: primera, que és europeísta, que creu en el projecte de la Unió Europea amb la perspectiva de poder-s'hi integrar algun dia com una nació més del vell continent. Aquest europeïsme s'ha de demostrar, lògicament, amb una participació alta i engrescadora, que deixi enrere el trist 40% del 2004. En segon lloc, l'electorat català ha de demostrar si la seva preferència electoral s'orienta cap a les opcions nacionalistes/sobiranistes que representen personalitats com Junqueras i Tremosa, dels quals cal esperar una carrera política seriosa, solvent i compromesa amb el país.

Alguns, jo mateix, teníem per aquestes europees una il·lusió: veure una candidatura potent des del sobiranisme català, a través d'una coalició electoral CDC+ERC amb el notari Alfons López Tena al capdavant. Tot i que aquesta fórmula hagués fet les delícies de molta gent, l'actual conjuntura política catalana l'ha fet des del primer moment inviable. Enlloc d'això, no obstant, ens hem trobat amb dues candidatures per separat, les de Junqueras i Tremosa, que han permès mantenir viva la il·lusió. Sembla que CiU i ERC han trobat el camí per encendre la flama europea de moltes persones, una flama que a Catalunya durant anys ha semblat estar més aviat apagada.

La bona gent

Uns amics m'han comentat fa poc que les meves entrades al bloc potser haurien de ser més breus... Aprofitant que avui no tinc gaire temps, però que no em puc estar de recomanar una lectura, només vull fer un apunt molt breu.

Recomano a tothom que es llegeixi el llibre "La dictadura de la incompetència", de Xavier Roig. Interessant, tan si comparteixes les seves teories com si no. Especialment punyents les pàgines que van de la 141 a la 172, on fa una radiografia de quines són, segons ell, les grans debilitats de la nostra feble democràcia. En aquest capítol diu amb claredat el que tothom pensa, que al Parlament de Catalunya la majoria són personatges mediocres, i explica perquè es dediquen a la política unes determinades persones de perfil molt baix. Per entendre la profunditat de la seva crítica cal llegir-se com a mínim totes aquestes pàgines que assenyalava, no es pot resumir aquí en un paràgraf.

Acabo reproduint la cita que encapçala el llibre, de Martin Luther King:

"La nostra generació haurà de penedir-se no tant de les odioses paraules i accions de la gent dolenta com del clamorós silenci de la bona gent."

Punt d'inflexió

El Tribunal Constitucional retallarà l'Estatut, o bé declarant-ne la inconstitucionalitat o la ineficiència de la gran majoria d'articles. Davant d'això, Catalunya prepara (o hauria d'estar preparant) la reacció més adequada. Personalment crec que la persona que amb més clarividència veu què significa la retallada de l'Estatut és Alfons López Tena. És summament il·lustratiu la lectura del seu llibre "Catalunya sota Espanya", que descriu molt bé l'esgotament del model d'estat espanyol basat en les autonomies -cafè per a tots-. La sentència del Constitucional significarà el punt d'inflexió que cal aprofitar per caminar amb fermesa cap a la independència de Catalunya. Una oportunitat d'emancipació nacional que alguns no desitgen, altres no s'atreveixen a assumir i la resta no sap defensar de la manera més adequada; en referència a això només cal veure els posicionaments que estan adoptant els diferents partits polítics catalans. Queda clar, doncs, que la resposta ha d'arribar directament del poble català.

La classe política catalana s'està movent amb peus de plom, però comença a marcar perfil. Montilla i Duran sembla clar que propugnaran una reacció moderada, sense voler remoure massa res més enllà de fer manifest un cert descontent. Una posició que no poden assumir formacions sobiranistes com CDC o ERC. Ara bé, no sembla possible que Mas i Puigcercós uneixin forces per a una reivindicació més potent (com ara un referèndum per veure si el poble català accepta l'Estatut esmicolat des de Madrid, primer per les corts espanyoles i després pel Constitucional). I és que Mas no para de demanar eleccions anticipades (per aconseguir ser president de la Generalitat) mentre Puigcercós nega la possibilitat d'avançar les eleccions (obligat a fer contents als sectors interns d'Esquerra que l'han recolzat perquè se senten còmodes amb el tripartit i no volen deixar perdre els milers de llocs de treball a l'administració que els ha suposat l'entrada al govern).

Amb aquests tristos condicionaments a partir de punts de vista partidistes, el país es queda sense cap front unitari potent per reivindicar que no vol conviure més amb aquesta Espanya que ens maltracta, ens escanya, ens enganya i ens insulta constantment. Cal recordar, com fa López Tena en el seu llibre, que el pacte constitucional es va acceptar des de Catalunya pel complicat moment que es vivia i que prioritzava l'assoliment d'un sistema democràtic. No obstant, la Constitució era prou ambigua com per deixar pendent de resoldre l'encaix de Catalunya dins l'estat espanyol. Amb els anys s'ha posat de manifest que des de Madrid no es vol buscar solució a aquesta convivència entre diverses nacions dins un mateix estat. El cafè per a tots, que era un pedaç provisional per veure com s'avançava cap a una fórmula més justa i igualitària amb Catalunya, el País Basc o Galícia, s'ha convertit en l'última oferta dels espanyols, que no estan disposats a anar més lluny i han utilitzat sistemàticament tots els instruments al seu abast per perpetrar un estat el més centralitzat possible. La retallada de l'Estatut és la constatació definitiva que els catalans necessitàvem per a despertar.

La paraula crisi, que ara està tan de moda, prové del grec i entre d'altres significats es pot traduir com a punt d'inflexió. Espanya, tot i que no ho diu, és conscient que no només s'està enfrontant en aquests moments a una crisi econòmica, sinó també a una crisi inclús més greu, de caire polític: la crisi del seu model d'estat degut a que no ha volgut satisfer les inquietuds de les nacions que el seu territori alberga. Es tracta, doncs, d'un punt d'inflexió que cal utilitzar perquè de tot plegat en resulti una Catalunya que deixi d'estar pendent del rebuig o de l'afecte de Madrid, de l'aprovació o la recriminació de Madrid, de la simpatia o l'arrogància de Madrid, de la complicitat o la traïdoria de Madrid, de la permissivitat o la intransigència de Madrid. Una Catalunya que liderada per entitats com Òmnium Cultural, Sobirania i Progrés, la PDD, així com tots els agents econòmics i socials que s'hi vulguin sumar, s'orienti cap a una estratègia decidida per dir prou a l'engany perpetu al que ens vol empresonar el projecte nacional espanyol. Una Catalunya, com deia Macià, que aconsegueixi ser "políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa".

Facebook: perills i oportunitats

Cada vegada és més interessant l'intens debat que es genera fins i tot de forma distesa, en el si d'un grup d'amics, i que divideix la societat entre detractors i defensors del Facebook. Més enllà de l'opció personal de fer-se un perfil de Facebook, tothom coneix amics que vibren amb aquesta xarxa social que últimament està creixent amb força a casa nostra, així com d'altres que són autèntics detractors del nou entorn virtual que està creant aquest portal i ens n'adverteixen de les maldats. Després d'haver mantingut algunes converses entorn aquesta qüestió, faig un recull dels meus pensaments sobretot encarats a respondre amb arguments sòlids la visió apocalíptica i negativa que alguns tenen del Facebook.

El fenomen "Gran Germà" no el crea internet, ni tampoc el Facebook. La sensació de vigilància i control que pot generar el fet de tenir penjades a internet algunes dades personals inquieta a moltes persones. En aquest sentit, la idea de Gran Germà d'Orwell és molt encertada per resumir la desconfiança que desprenen arguments com ara "ho saben tot de tu, i amb les teves dades en poden fer el què vulguin". Sense despreciar el valor que tenen les dades del Facebook per estudis comercials, per exemple, no crec que existeixi cap Gran Germà disposat a controlar les nostres vides a través de la informació de les xarxes socials. Al meu parer és, simplement, una idea propera a la paranoia que conecta prou bé amb el següent paràgraf.

Un clàssic: resistència al canvi. Ha passat amb totes les innovacions tecnològiques al llarg de la història, i seguirà passant pels segles dels segles, amén. No és dolenta la desconfiança inicial cap a tot allò nou, que ens desconcerta. Ara bé, cal reconèixer que el que en realitat ens desconcerta és el nostre propi desconeixement cap aquella nova realitat, i no la nova realitat en sí. Sense anar més lluny, l'aparició de la telefonia va provocar grans reticències en referència al control que algun "Gran Germà" pogués fer de les converses, descobrint tots els nostres secrets. Ara tothom s'explica la vida amb la gent de confiança a través del telèfon (sigui fix o sigui mòbil) i que jo sàpiga ningú interpreta l'ús d'aquesta tecnologia com un gran perill que cal refusar de totes totes. A mesura que passi el temps, la confiança amb les xarxes socials d'internet augmentarà.

Responsabilitat individual vs responsabilitat col·lectiva. Hi ha dos principis bàsics del Facebook: només veu el meu perfil la gent que he agregat, i jo penjo al Facebook els continguts sobre mí que jo mateix vull. Així doncs, en el cas que tenir un perfil al Facebook suposés alguns perills importants, estic segur que tenint en compte aquests dos principis els podem evitar. Amb això prioritzo la responsabilitat individual (que poca gent vol assumir mentre es dedica a tirar pilotes fora) per davant de la responsabilitat col·lectiva (que està molt de moda invocar com si no fos necessari que cadascú es cuidi de les seves coses). Només em veuràs el que t'ensenyi, i si t'ho ensenyo tot de ben segur que no t'estaràs de mirar.

Potenciem les oportunitats, minimitzem els perills. Alguns expliquen que si, per exemple, has matat algú i ho publiques al Facebook, segur que et venen a buscar. Si això es vol interpretar com un perill de les xarxes socials, deixeu que ho reinterpreti com una oportunitat: algú que ha matat una altra persona no pot ser que volti lliurement pel món. Si el Facebook ens ajuda a engarjolar-lo, millor que millor.

Un exemple molt més real el llegia fa uns dies a La Vanguardia, i em va sorprendre el punt de vista del diari sobre la qüestió. En un exemple per mostrar els grans perills del Facebook, La Vanguardia explicava que un pobre noi el van fer fora de la seva feina pel següent: un dia no havia anat a treballar dient al seu cap que estava malalt; durant aquell mateix matí, el mencionat treballador va escriure al Facebook que es trobava a casa recuperant-se de la ressaca. El seu cap ho va llegir (perquè el tenia agregat com a amic, cosa que el treballador evidentment ja sabia) i així es va arribar a l'acomiadament. La Vanguardia semblava posar-se de part del treballador, que havia estat víctima dels perills del Facebook. Jo crec que va ser víctima de la seva pròpia astúcia, i que l'existència del Facebook va permetre a l'empresari desfer-se d'un mal treballador. La veritat, ho trobo ben just. És un exemple ben clar de com traduir pretesos perills del Facebook en fabuloses oportunitats.

El model televisiu a Catalunya

En motiu del Fòrum Espai Català de Premsa, l'altre dia vaig assistir a una xerrada de Jordi Mercader, mà dreta de Pasqual Maragall (quan era president) en temes de comunicació. Va ser una tarda per reflexionar entorn el model televisiu que tenim a Catalunya i, sobretot, el que volem i el que es pot o no es pot construir. Sigui quina sigui la fórmula, sens dubte crec que la primera prioritat ha de ser ampliar l'oferta televisiva en català a l'àmbit nacional, ja que actualment només es disposa dels canals de Televisió de Catalunya i la majoria de l'oferta (i per tant l'audiència) l'acaparen propostes en espanyol (des de la televisió pública estatal fins a múltiples operadors privats: Tele 5, Antena 3, La Sexta i Cuatro). El català, com a llengua, i Catalunya, com a país, necessiten més quota de pantalla.

El primer pas per aconseguir aquest objectiu és, al meu entendre, el sorgiment de projectes de televisions privades a Catalunya. No deixa de ser inquietant que al nostre país només hi hagi televisió pública pròpia, i que no disposem de cap proposta des del sector privat (més enllà de les que podem sintonitzar del país veí). L'intent més seriós per fer una televisió privada a Catalunya ha estat el 8tv, del grup Godó, que sembla que mai acabi d'arrencar el vol. Perquè no ha reeixit fins al moment el 8tv com a oferta televisiva competent i directament rival en audiències amb la resta de televisions privades que es veuen a Catalunya, i amb la mateixa tv3? Segons Mercader, és simple llei de mercat: a Catalunya no hi ha prou anunciants, som 7 milions i el mercat que creen audiències, anunciants i mitjans de comunicació no és suficient per alimentar res més que no sigui tv3. Això ens porta, inevitablement, a recordar el finançament de la nostra televisió pública.

Com es paga ara tv3? En part amb pressupostos públics, i en part a través de publicitat. És possible que la televisió pública es financiï només de fons de la Generalitat, deixant el mercat publicitari "lliure" per al creixement de projectes privats de televisió a Catalunya? En primer lloc, sembla difícil que aquesta idea fos acceptada per l'opinió pública, i més en aquests moments de crisi econòmica durant els quals la directriu és l'austeritat. Possiblement tampoc és possible establir un canon, com es fa en altres països, ja que no n'existeix ni la cultura ni la tradició com per ser una mesura acceptada. També caldria veure si el tros del pastís publicitari que quedaria lliure se'l podria menjar una televisió privada catalana o seria engolida per aquells operadors espanyols que ja estan en funcionament.

Per a Mercader la opció òptima és la contrària: tv3 ha de deixar de rebre fons públics i, per tal de no fer competència deslleial a les televisions privades, ha de finançar-se només amb publicitat. És una afirmació prou impactant, tenint en compte que si no hi ha més mercat publicitari per a televisions privades catalanes, no entenc com sí n'hi podria haver per finançar al 100% la televisió pública. Sincerament, penso que la forma actual no és dolenta, i segurament no cal canviar-la. Quan, fa uns anys, a Espanya només existia la televisió pública (tv1 i La 2) i dues privades (Tele 5 i Antena 3) potser Mercader hauria dit que el mercat publicitari espanyol ja no donava per més, perquè l'Uteca ja feia anualment la seva queixa sobre la competència deslleial que li feia la pública (reclamació que encara fa). No obstant, han aparegut Cuatro i La Sexta, que posen publicitat, que guanyen audiència dia a dia i que han demostrat que la cosa donava per a més. Crec sincerament que, en el nostre escenari, el català, les possibilitats no estan ni molt menys esgotades, i que és possible com a mínim un projecte privat de televisió, i amb el temps fins i tot dos.

La fortificació de mitjans en català i per a Catalunya no només és urgent a la televisió. Tot i que a la ràdio és on el panorama pinta millor, cal seguir treballant perquè siguin projectes com els de Catalunya Ràdio i RAC 1 els que liderin els baròmetres, i no cal perdre de vista que la Cadena Ser aconsegueix en territori català unes audiències no gens menyspreables. Segurament a la premsa, i sobretot a internet, també hi ha feina feta però terreny a guanyar: des d'una anhelada edició en català de La Vanguardia que està mig emparaulada però que mai arriba, fins al creixement en exemplars d'Avui i El Punt, així com la creació i consolidació de portals on-line en català que esdevinguin referents informatius de rigor i qualitat per a Catalunya.

Crisipèdia

Estimats amics i amigues, em sembla que ha arribat el moment en què entre tots creem una nova eina de referència a internet que m'he permès la llicència de batejar com a "Crisipèdia". Enmig de la profunda crisi econòmica que estem vivint, hem assistit també a un fet lingüístic sense precedents: han sorgit desenes de noves expressions per descriure les penúries que ens castiguen i escuren les butxaques. Potser és hora que, amb la participació de tota la blogosfera, recopilem aquest lèxic de nova generació per tal de poder parlar en propietat durant les nostres converses de cafè sobre la crisi.

A continuació començo la llista d'expressions que vol agrupar aquesta Crisipèdia, sempre tenyides per un to d'humor i/o xavacanaria que ens permeti fer més suportables les apocalíptiques destrosses que està provocant per arreu la fallida del sector financer.



- hipotecotèrmia: Afecció corporal que, en veure com puja l'euribor i per tant els rebuts a pagar de la hipoteca es disparen, ens deixen glaçats de cap a peus i sense capacitat de reacció. Pot produir la paràlisi parcial o total de les ganes de viure.

- borsemi/borsèmia: Dit de la persona que s'absté de jugar a la borsa. Quan les coses van mal dades, sembla més segur amagar els calés sota una rajola del garatge.

- febre roja: Virus que transforma en vermell tot allò que toca. De moment, s'ha centrat en les accions de totes les empreses que estan a borsa, i també en els números dels comptes corrents de la majoria de famílies d'aquest planeta.

- plaga eroniana: Prové d'ERO, és a dir, expedient de regulació d'ocupació. Es tracta d'una plaga que afecta a un tant per cent molt elevat de les empreses, que sigui a causa de la crisi o no aprofiten per fotre al carrer un bon grapat de treballadors.

- feinitis aguda: Pandèmia fins fa quatre dies considerada molt negativa, però que s'ha estès ràpidament i amb èxit per tota la població. Consisteix en tenir moltes ganes de treballar i d'estar contents de tenir una feina, llevant-nos cada matí alegres per dirigir-nos cap al curru.

- tupervare: Sinònim d'àpat a fora de casa. A partir d'ara, s'ha acabat anar als restaurants, ens hem d'estrènyer el cinturó.

- coitus-finançamentus interruptus: Dit de la negociació del finançament autonòmic de Catalunya que queda condicionada per una crisi que, en aquest sentit, molts celebren. I és que per a Solbes una excusa tan bona per no permetre que els catalans ens quedem amb una major proporció dels nostres diners com "ara no podem, estem en temps de crisi" no cau cada dia del cel.

- Pressupostus fugit: Fenomen que es dóna quan un govern havia previst que continuaria en perpetuïtat el creixement econòmic i que, davant de la crisi, es troba amb les arques públiques més deficitàries dels últims anys. Per més informació, veure Castellsencalçolets.

- Castellsencalçotets: Nom amb el que es coneix un conseller d'economia català que disposa de molts pocs recursos econòmics per administrar i es troba al davant un govern amb moltes conselleries (i cap d'elles vol reduir la xifra de diners que vol rebre per dur a terme la seva activitat).

- perdre el crèdit: Expressió amb doble significat. Per una banda, la possibilitat que hem perdut de demanar un crèdit al banc, perquè cap entitat ens el concedirà. Per altra, fenomen segons el qual totes les caixes i bancs han perdut el crèdit davant de la població. Ja ningú se'ls creurà durant molt de temps.

- buit: Allò que s'ha creat dins les nostres butxaques. El no res, ni cinc.

- lligar els gossos amb llonganisses: el que no farem durant molt de temps...



A partir d'aquí, ara és el torn de tots vosaltres. Cliqueu a sobre de "comentaris" per fer les vostres aportacions a la Crisipèdia, per tal de fer-la créixer en la mateixa proporció que ha crescut la nostra indignació davant una crisi que ens està passant per sobre sense saber massa bé què és el que hem fet malament en la nostra humil economia domèstica.

0,00265 euros

Això és el que ha costat a cada contribuent català el famós i polèmic "tunning" al cotxe del president del Parlament, Ernest Benach. Per una xifra irrissòria (9.276 euros dividit entre uns tres milions i mig de persones que paguen impostos a Catalunya, segons les últimes dades de l'Idescat sobre la població activa) a Catalunya ens hem deixat trepitjar de nou per una operació de desprestigi de les nostres institucions orquestrada des de Madrid. Benach ha estat el cap de turc més agafat pels pèls en l'eterna denúncia del malbaratament dels fons públics. I a Catalunya hem demostrat que no ens sabem defensar de les artificioses polèmiques malintencionades amb les que ens assetja contínuament la "brunete mediática española".

A Madrid saben el que és important, i a Catalunya no ho aprendrem mai. Es tracta d'una cosa tant senzilla com el que sovint alguns anomenen "tenir sentit d'estat", és a dir, aquells elements estructurals i comuns que ens fan ser un país, i per tant que tots els catalans hem de defensar si algú els ataca. Més enllà de quina sigui la nostra adscripció política o els nostres interessos partidistes, tots els catalans hauríem de saber que el Parlament, allà on estem tots representants, és una institució bàsica del nostre autogovern. I hauríem d'aprendre a respondre com es mereixen aquells que intenten desprestigiar-la amb acusacions mediocres i que no s'aguanten per enlloc.

La unitat d'Espanya i les seves institucions són sagrades a Madrid: PP, PSOE i tots els seus mitjans afins ho saben perfectament, i s'uneixen en la seva defensa sempre que els convé. Aquí, ens busquen les pessigolles amb un escàndol inexistent i aprofitem per mossegar-nos els uns als altres. En aquest sentit, han estat esperpèntics, decepcionants i fins i tot insultants els comportaments dels companys de partit de Benach (que confonen els estira i arronses dins d'ERC amb la fidelitat que deuen a les institucions catalanes) i sobretot el del conseller Joan Saura.

La reacció de Saura mereix una menció a part. Hem de recordar que es tracta d'un polític de molt baix perfil, que mai s'hauria imaginat ostentar tanta quota de poder com el que arriba a donar-li la tercera conselleria més important del govern català. Superat contínuament per les circumstàncies, en aquesta ocasió Saura s'ha posat al costat de l'Abc per denunciar que Benach no hauria de malgastar diners en temps de crisi. El líder ecosocialista potser ja no es recorda del seu ridícul informe sobre la felicitat, que ens va costar 17.400 euros. També és difícil d'oblidar que va fer decorar les dependències de les seus d'Interior (entre elles un edifici a Balmes-Diagonal, un altre a Sant Joan-Diputació i un despatx a plaça Sant Jaume) a partir dels preceptes del feng shui, gastant-se els diners amb l'estudi previ corresponent. Resulta tant patètic que un polític d'aquesta calanya recrimini una despesa menor a la segona autoritat del país, que no sé si posar-me a riure o a plorar de la llàstima. Només espero que en el futur Catalunya es pugui desempallegar de llastos tan pesats com aquest que encara arrosseguem, anomenat Joan Saura.

Sí, l'administració malgasta els diners de tots. Però què passa, que això ho hem descobert ara amb el cas del cotxe d'en Benach? O es tracta de fer pagar a un sol polític per un pecat que es comet diàriament, amb quantitats de diners molt més importants i per despeses molt menys necessàries? Només per posar un exemple que em sembla irrefutable, vull recordar a tothom que per l'any vinent la casa reial espanyola disposa d'una assignació directe del pressupost dotada amb 8,9 milions d'euros. Ni més, ni menys. Entre tots paguem velers a Mallorca, esquiades a Andorra, operacions a la Letícia i majordoms que han d'ensenyar al rei com s'engega una moto (per cert, només calia apretar un botó). A més, podriem enumerar una interminable llista d'embutxacades de diners públics que es perpetren davant la ignorància o la permissivitat de la immensa majoria.

La perillosa influència d'un diari amb menys de 20.000 lectors. El diari Abc, editat des de Madrid, ha estat el promotor d'aquesta opereta contra el president Benach, a la qual tots els altres mitjans s'han sumat amb una majestuosa ceguesa de criteri periodístic. Si un diari que a Catalunya el llegeixen 19.000 persones cada dia (segons el baròmetre de la Fundacc) pot muntar un escàndol d'aquestes magnituds per una qüestió tan intrascendent, alguna cosa no rutlla en aquesta funció que haurien de fer els mitjans de control dels poders públics. Per higiene democràtica està bé que els mitjans controlin com gasten els polítics els diners de tots. Ara bé, que una maniobra partidista, pura campanya de doble desprestigi (personal cap a un polític d'ERC com és Benach i a una institució tan bàsica per Catalunya com és el Parlament), hagi triomfat gràcies a la comparsa que li han propinat totes les ràdios, televisions i capçaleres de Catalunya demostra que no disposem d'un espai de comunicació català conscient de quins són els interessos a defensar i les prioritats del nostre país.

Avui toca parlar de l'Avui

M'assabento amb estupor que el periodista Xavier Bosch ha dimitit com a director del diari "Avui". De seguida el meu cervell comença a relacionar aquesta notícia amb el panorama de la premsa catalana i la seva relació amb el poder polític. A banda de les valoracions sobre la dimissió sense previ avís de Bosch, que no deixa de sorprendre'm, cal fer bo aquell refrany castellà que diu "cuando el río suena, es que agua lleva". Alguna cosa es mou en aquesta capçalera, la que actualment exhibeix una línia editorial més catalanista. La seva continuitat, si més no pel que fa a discurs, penja d'un fil.

El diari Avui ha tingut una història prou turbulenta, un naixement peculiar i unes penúries econòmiques a les quals finalment es va sobreposar amb dificultats. Fruit d'això la seva propietat es reparteix ara entre el Grup Planeta (40%), el Grup Godó (40%), i la Generalitat (que a través de l'Institut Català de Finances en té el 20% restant). Tot i això, avui dia la seva manera d'explicar-nos la realitat prioritza Catalunya i la seva actualitat política, mostrant un especial interès en les diverses expressions del catalanisme ja sigui a través de les forces polítiques, les iniciatives cíviques o les expressions de la societat civil que el representen. El nostre país no es pot deixar perdre una premsa que ha estat capaç de conservar aquest enfoc i que ha vist una llum per al futur amb la seva edició on-line, una de les millors mostres de periodisme a internet que podem llegir en català.

No cal perdre de vista, tornant a analitzar qui són els propietaris del diari, que tant Planeta com Godó ja tenen els seus mitjans insignia, que representen els seus interessos i promocionen els partits polítics que els interessen. Planeta (amb el seu enfoc espanyolista) disposa de la televisió Antena 3, del diari La Razón i de l'emissora de ràdio Onda Cero, entre altres mitjans de comunicació. Per la seva banda, tothom sap que Godó és propietari del diari més influent del país, fidel als sectors menys sobiranistes de CiU: La Vanguardia. A la Generalitat li urgeix vendre's el seu 20%, i les mans on caigui aquest paquet d'accions poden determinar tard o d'hora el veritable futur de la publicació.

De totes maneres, des de la visió periodística són més que preocupants algunes informacions que parlen dels intents d'ERC i CiU per influenciar en la designació del futur director del diari Avui. Per una banda, l'aposta per CiU seria Salvador Cot, actual director d'edicions i responsable de l'edició digital de l'Avui. Per l'altra, ERC promou a Toni Cruanyes, actual director adjunt del diari. Sigui una d'aquestes dues opcions la que prosperi, o una altra de diferent, el que realment ha de preocupar-nos és que els criteris professionals del periodisme siguin el que en realitat dirigeixin la capçalera.

Cal apostar per un diari Avui que no perdi l'enfoc catalanista. De fet, cal tenir en compte que un gir en la línia editorial segurament li faria perdre molts lectors, luxe que no es pot permetre si tenim en compte que en l'edició paper tan sols ven prop de 30.000 exemplars diaris. Tinguem esperança, doncs, perquè no ens desaparegui el diari Avui tal i com l'hem entès fins ara, ja que si això passés el que podem anomenar "espai català de comunicació" rebria una patacada de les que no te'n refàs fàcilment. Dit curt i ras, si l'Avui canvia, qui ens explicarà què passa a Catalunya i al món amb la visió d'aquells que ens sentim estrictament catalans?

Que l'esmicolin!

Catalunya es troba per enèsima vegada a la cruïlla. L'Estatut va ser la formula amb la que els catalans vam expressar quin projecte de país volem. Com sempre, però, ens convertim en mers espectadors del nostre propi destí, esperant que des d'Espanya decideixin si ens deixen complir o no els nostres anhels. Nosaltres sempre demanant permís per viure com ens agradaria. Des de Madrid, exercint el rol d'aquell que té una corretja i decideix quants centímetres la deixa solta... i agafats per la corda que ens estaca per l'alçada del coll, altra vegada ens trobem a la cruïlla que ens planteja si seguim addictes a una dependència que ens consumeix poc a poc, o decidim d'una vegada per totes viure en llibertat. Si és cert el que diuen que el Tribunal Constitucional vol retallar de l'Estatut el finançament i la llengua, potser això serà el que d'una vegada per totes ens faci optar per la llibertat.

Qui sap si, gràcies a una trinxada històrica del Tribunal Constitucional contra l'Estatut, serà la mateixa Espanya que ens reté i ens coacciona la que ens obrirà la porta cap a l'única sortida digna. Altra cosa, però, serà que tinguem el valor de creuar-la. A vegades sembla que als catalans ens falti autoestima per poder-ho fer i que, de fet, no ens adonem que la porta sempre ha estat oberta. Més ben dit, nosaltres tenim la clau per obrir-la i fugir. Tant de bo el cop més fatal sobre la nostra carta magna ens faci reaccionar i ens faci desitjar la llibertat. A veure si per fi tirem endavant l'actitud decidida de voler ser realment lliures i la consumació dels fets que suposaria exercir la pròpia sobirania, coses que només depenen de nosaltres mateixos. La independència no es demana, es pren. El dret d'autodeterminació el tenen tots els pobles, no han d'esperar permís de ningú per poder exercir-lo. No sé a què estem esperant...

Seguim pendents d'una Espanya que, per més inri, està completament corcada i devorada pels seus fantasmes. Precisament qui exerceix justícia sobre l'Estatut de Catalunya és un Tribunal Constitucional escandalosament polititzat. La naturalesa d'un tribunal com aquest exigiria respectar escrupolosament la divisió de poders. Però en un lloc com el que ens tenen tancats la independència judicial és sols una utopia. A aquest Tribunal Constitucional la legitimitat li donem nosaltres, fent-li cas i esperant quina és la seva sentència. Sense nosaltres, per ell mateix és un tribunal profundament desprestigiat, buit. Potser sense proposar-nos-ho, a fi de comptes acabem sent una vegada i una altra la millor comparsa per aquells que fan sonar la música de la unitat d'Espanya. Però estic segur que aquesta comèdia no es pot eternitzar.

Crec sincerament que la majoria de catalans, s'hagin declarat fins ara independentistes o no, es neguen a seguir endavant sense el finançament que necessita el país per poder mantenir-se al nivell que li pertoca. Confio a ulls clucs que la llengua catalana no és negociable per a nosaltres, i si ens la prenen ens faran reaccionar. Segurament hi ha poques coses en les quals la majoria de catalans ens podem posar d'acord, però aquestes són finançament i llengua. Per això seria fantàstic que la tisoria maldestra del Tribunal Constitucional es convertís en el major promotor mai vist de la independència de Catalunya.